dissabte, 25 de juny de 2011

Enyor d'una festa i admiració per un poble... que és el meu!

No és, potser, la coca més gustosa del món, però... quanta alegria porta! Ja tota ella acolorida i festiva, ensucrada i empinyonada. Amb ella el cel s'omple de colors, i els focs juguen amb la fosca a les places i les platges. Bufa una mica d'aire fresc i es cola en tots els jardins i cases, i només troba alegria d'estar junts. És de de la distància que una s'adona que n'és de bonic, malgrat tots els defectes, el seu poble, a qui plau tant de celebrar coses junts, a qui plauen tant les persones: el llibre i la rosa, la nit dels focs, les cuca-feres, els correfocs, els castells, els cremats i havaneres...
Sant Joan en terres catalanes... quin enyor!

P.D. Gràcies a en Manel per la coca virtual, i a la Sònia per deixar-me tastar uns instants de la nit!

dilluns, 20 de juny de 2011

Si és Harvard qui avala la viabilitat econòmica de la independència d'estats petits

L'argument que els estats petits no són viables econòmicament sol aparèixer quan una regió es planteja independitzar-se de l'estat on està inserida, com és el cas de Catalunya -que recordem-ho, no va integrar-se com a regió a Espanya per gust, sinó que li van extirpar les institucions sobiranes com a càstig després de perdre una guerra, i això ja va fer que el gran projecte de l'estat-nació espanyol naixés coix-.
Molts empresaris catalans, com els del Cercle Català de Negocis, fa temps que amb paciència expliquen que es tracta de tot el contrari. La independència, per a Catalunya, seria un negoci. Deixem per ara l'argument que és tracta, a més, d'un acte de justícia.
El negoci de la independència, afegeixo jo, no va en detriment de la solidaritat, perquè Catalunya, com a nou estat europeu, seguiria aportant diners als estats més febles de la Unió.
Hi ha qui diu que Catalunya quedaria fora de la UE, però això és no saber res de dret internacional, perquè Catalunya ja és dins la Unió Europea. La jurisprudència de Nacions Unides en aquest sentit és clara.
Encara més, si es cometés alguna il·legalitat internacional per motius polítics -ja se sap que a una llei se li pot donar una volta de mitjó si un s'hi entesta-, i calgués fer algun tràmit més que un repartiment de vots i reestructuracions institucionals, a Espanya no li convindria gens boicotejar la pertinença de Catalunya a la Unió Europea. Seria renunciar a un soci mediterrani amb qui compartir lluita a favor de polítiques agràries favorables per als països del Sud (l'agricultura s'emporta el gruix de fons europeus i, per tant, és vital tenir bons socis amb qui teixir aliances davant els interessos contraris dels països nòrdics o continentals), pesquers, migratoris, d'infraestructures...
Per a qui no em cregui, afegiré el què va dir-nos un altíssim diplomàtic espanyol fa anys a un nodrit grup de periodistes a Brussel·les: Espanya i Catalunya, per separat, serien molt més fortes dins la UE, perquè sumarien més vots dins l'arena europea -això és així perquè els estats petits tenen més vots en les institucions europees, proporcionalment, que els grans-.
És més, a Espanya no li convindria gens boicotejar l'adhesió de Catalunya, perquè les empreses espanyoles que exporten i importen a Catalunya en sortirien perjudicades, i l'economia espanyola se'n ressentiria. Seria com fer-se el harakiri.
En fi, acabo recordant la potència econòmica d'estats com Finlàndia, Suècia, Dinamarca, Eslovènia, Bèlgica, Luxemburg, etc. Sense comptar que hi ha ara mateix 12 estats europeus amb menys població que Catalunya: alguns no arriben ni al milió d'ànimes. Resulta que Catalunya seria un dels estats mitjans de la UE!
Naturalment, aquests són arguments d'una ciutadana catalana qualsevol que, sense cap animadversió cap a Espanya, a qui uneixen importants lligams sentimentals, vitals i literaris, està convençuda que la independència de Catalunya és no només convenient, sinó necessària per Catalunya. Més encara: és natural. Anant pel món, quan em pregunten per la llengua catalana, els haig de recordar, amb dades a la mà, que es tracta d'un cas únic a Europa: igual que una llengua d'estat, però sense estat. I amb la independència, quantes discussions i mala bava entre uns i altres ens estalviaríem! I dins Catalunya mateix, ja no podríem seguir donant les culpes a Madrid de tots els nostres mals.
Tot això, repeteixo, avui ho dic jo o qualsevol altra persona que tranquil·lament hagi fet l'opció per la independència, i les paraules se les podrà endur el vent sense que ningú les hagi escoltades. Però resulta que ara també un estudi de Harvard avala la viabilitat econòmica dels estats petits. I com sol passar en les discussions familiars, fàcilment donem més autoritat a les paraules d'un de fora que no pas a les d'un dels contendents.