Tan fàcil com mirar l'etiqueta, i adéu patiment

 Bona notícia: pots triar no menjar mai un ou produït així! (ADN K)

Un bon matí em vaig presentar a una fàbrica de gallines, ara farà uns 14 anys, per poder fer un reportatge de comparança amb la cria de gallines "bio". Ja mai més he pres un ou de gallina "industrial", ni que sigui a costa d'haver de posposar una truita -que no cal, perquè trobar altres tipus d'ous és molt fàcil-. Un ou industrial ha estat expulsat en una mena de cambra dels horrors. Vaig entrar en un passadís ple a banda i banda de plomes i crestes -és que no es veien els animals, només això- i em vaig haver d'apropar per distingir bèsties de plomatge escàs, i amb les potes en difícil -i dolorós!- equilibri entre filferros. Estan tan histèriques, allà dins, que es matarien a picossades si no fos que, petit detall, els tallen el bec. Viuen amb llum artificial perquè es desorientin i dormin poc, i per tant, rendeixin més. Aquestes gallines mutilades duren entre 12 i 18 mesos. Els amos, a la meitat de la vida, les deixen diversos dies sense menjar perquè quasi morin i després "reneixin". Una "cura"... de cavall. Ja no us parlo dels pollets.

Els ous número "3" són els pitjors

Aquest tipus d'explotació de gallines -que no rep, per desgràcia, cap subvenció de la UE que pugui obligar els propietaris a mantenir els animals en millors condicions- és perfectament -i escandalosament- legal i, de fet, és ben normal i corrent. Hi viuen, només a Itàlia, 40 milions de gallines noves cada any.
Reconèixer els ous fruit del sofriment és fàcil: una va al supermercat, mira l'etiqueta. Si veu que amb lletra petita-petita posa "cria de gallina en gàbia", o si obre l'ouera i veu que la numeració dels ous comença per la xifra "3", la torna a deixar ràpidament a la lleixa. Si la numeració comença per "2", també la desestima, perquè la millora és mínima: gallina apinyada de manera asfixiant en gàbia, però aquest cop, amb la pota sobre terra i no sobre un filferro.
En qüestió d'ous gallinacis, per un cop, "menos es más", i val més anar al que comença per número "0" o "1". L'1 és de gallina de debò, no de màquina-d'ous. L'animal viu en un corral com els de tota la vida, amb sortida a l'exterior, i pot complir funcions per a les quals ha estat dissenyat per Déu -o per la Natura-: picotejar, veure el sol, sentir la pluja a les plomes, escarbar o enfonsar-se a la sorra. El 0 a l'esquerra és un ou "bio". La gallina ha tingut un bocí de prat per campar i se l'ha alimentada amb pinso biològic -és a dir, sense porqueries, o blat genèticament modificat, per la qual cosa l'ou és més sa i segur per a qui el menja-.

Això ja són uns "altres ous"! Els "0" o bio

Si, a sobre, al codi imprès sobre l'ou hi posa "ES" -els ous no tenen "CAT", o els catalans no tenen ous per aconseguir pacíficament un CAT- i va seguit de l'abreviatura de la nostra província, llavors és la crème de la crème, perquè vol dir que la gallina viu en una granja propera i l'ou ha recorregut pocs quilòmetres, ha contaminat menys i té més números de ser fresc. I estem donant feina al nostre veí pagès.
Per als desconfiats de mena, hi ha una altra manera de reconèixer els ous bio a cegues: la closca és més dura. I, com el rovell, fa "cara de salut" i no de nena desmaiada.
Tot això em ve a la memòria perquè  l'agència TMNews informa que aquest matí Itàlia ha segrestat més d'un milió de gallines confinades en gàbies fora de la normativa. És a dir, gallines més maltractades encara que les altres obreres industrials. Allà on havien de tenir 650.000 animals, dos establiments en tenien quasi un milió. Ja pot passar, dona. Els amos s'havien "descomptat", pobrissons, una més, una menys...

Les previsions metereològiques... de la porqueria

A Nàpols, ja no saben què fer amb l'emergència quotidiana de les escombraries, que s'amunteguen als carrers des de fa molts anys. El problema és, segons l'escriptor Roberto Saviano, que la Camorra -la màfia de Campània- entafora als abocadors la porqueria no només dels napolitans -que d'entrada, com la majoria d'italians, no saben què és el reciclatge- sinó de diverses regions, per tal de guanyar-hi més diners. Els abocadors estan al límit i la recollida de noves bosses dels carrers de la ciutat es fa amb comptagotes.
Per no haver de plorar, la televisió local TeleA ha decidit riure una estona i ara emet un servei meteorològic... sobre les precipitacions de fems als carrers de Nàpols. Amb "velina" o presentadora-tonta de propina, naturalment.

Viatge a la tragèdia

Per un cop, penjo una notícia que he escrit per a l'Avui/El Punt i que surt publicada avui. Jo mateixa no sóc del tot conscient de la tragèdia que significa néixer en bona part dels països de l'Àfrica subsahariana, i aquesta notícia m'ha obert una mica els ulls.

"La meva dona i el meu fill han mort entre les onades. El nen només tenia tres anys". És el testimoni d'un dels 51 supervivents del naufragi, ahir a la matinada, d'una barca amb almenys 300 immigrants que havia sortit de Líbia en direcció a Lampedusa, l'illa siciliana on han desembarcat uns 25.000 desplaçats indocumentats des que van esclatar les revoltes al nord d'Àfrica. La majoria fugien dels horrors de Somàlia i Eritrea, Costa d'Ivori o Darfur; alguns havien passat anys en presons de Líbia. Entre ells hi havia dones embarassades i nens.
La barca era a 39 milles al sud de Lampedusa, en aigües malteses. Tenia dificultats des de feia hores i va bolcar durant l'operació de socors d'una patrulla italiana. Un dels passatgers havia aconseguit enviar una petició d'ajut a les autoritats de Malta per telèfon via satèl·lit. Aquestes van negar l'ajut, argumentant que no tenien prou mitjans, i van avisar Itàlia, que va enviar-hi una patrulla des de Lampedusa. "Érem al mar des de feia dos dies, l'aigua entrava a la barca i quan hem vist apropar-se una nau ens hem mogut i la barca s'ha capgirat. A bord hi havia 370 persones", narrava ahir el pare que ha perdut la família. Alguns dels ofegats sabien nedar, però van voler ajudar altres persones, entre onades de més de tres metres.
"El mar estava molt mogut i al meu voltant tots han mort, incloent-hi la meva promesa i el meu amic", deia el camerunès Peter Hugo, 29 anys, que havia pagat 400 dòlars per aquest viatge cap a la tragèdia. El noi explicava que, fugint del Camerun, va passar dos anys en una presó de Líbia -com molts altres refugiats- fins que el van alliberar. Quan va esclatar la guerra, la policia el va instar a agafar les armes contra els rebels que s'enfrontaven al règim de Gaddafi. S'hi va negar i el van torturar, però va escapar. "Em vaig dir: m'estimo més afrontar la mort al mar que posar-me a matar", deia ahir. Diverses ONG advertien que tragèdies com aquesta es podien haver evitat si la UE hagués acceptat acollir els subsaharians atrapats a la guerra de Líbia.
El flux d'immigrants a Lampedusa no s'atura: ahir va haver-hi noves arribades. El govern Berlusconi reparteix els que arriben en campaments de tendes per tot Itàlia, però els indocumentats fugen en massa amb l'esperança d'arribar a d'altres països.
França els intercepta a la frontera, però Itàlia ha amenaçat de donar a tots els refugiats un permís de residència temporal perquè puguin creuar la frontera legalment. Finalment, el president francès, Nicolas Sarkozy, i el primer ministre italià, Silvio Berlusconi, han acordat buscar una sortida en una cimera que se celebrarà el 26 d'abril.

P.D. Veig hores després per l'informatiu Rai3 que són ja 800 les persones que han mort intentant arribar a Itàlia des de començos d'any.

La ciutat oblidada

L'Àquila era una de les joies artístiques d'Itàlia, una "città d'arte", i capital d'una de les 20 regions italianes. Ara no és res. Un fantasma. Un record de la que fa exactament dos anys era una animada ciutat universitària als peus del Gran Sasso, el massís més alt dels Apenins, meta dels caminaires del país. Va deixar de respirar a les 03:32 de la matinada del 6 d'abril de 2009, per un sisme que va destruir tota la vall, malgrat que ja se sabia que era una zona de risc i Itàlia tenia la tecnologia necessària per evitar esfondraments -fins i tot l'exportava al Japó! És clar que l'excel·lència investigadora en aquest país conviu amb la desídia i temeritat en les realitzacions de la vida quotidiana.
Quan fa exactament dos anys vaig precipitar el meu trasllat a Itàlia per viatjar a la terra que tremolava i que havia enterrat centenars de persones sota la runa -en van morir 309- vaig poder palpar la solidaritat de gent vinguda de tota Itàlia que ho havia deixat tot per poder donar un cop de mà als refugiats. També em va cridar l'atenció l'interès de la premsa estrangera. Semblava que el país estava decidit a fer renéixer la ciutat, i el món es desvivia per ajudar-lo.

Avui, dos anys després, encara hi ha 30.000 famílies que no poden tornar a casa seva; algunes -13.800- viuen provisionalment en les cases construïdes a cuita-corrents per Berlusconi; edificis sense personalitat que quedaran per sempre més, i serviran d'allotjament a estudiants. Quasi 2.000 segueixen instal·lades, com els primers dies, en habitacions d'hotels de la costa. Unes 11.000 simplement campen com poden.... Fins a 19.000 edificis del centre de la ciutat segueixen igual que el dia del terratrèmol: per les parets esfondrades es veu fins i tot roba polsosa penjada dels armaris. I això que un bon grapat ja podrien tornar a allotjar vida. Què ha passat? El govern Berlusconi ha tardat més d'un any i mig en aprovar les normes necessàries per reconstruir la ciutat. Ha firmat el darrer plec, ves per on, només una setmana abans de l'aniversari del terratrèmol, quan sabia que la premsa internacional tornaria a donar una ulladeta a la situació.
I l'ajut internacional? Japó i Alemanya, dos països amb una ètica pública com cal, han complert amb matrícula d'honor. També han arribat diners de França, Israel, Austràlia... Dels Estats Units i Anglaterra, ni una moneda. El president espanyol Zapatero ha enviat tècnics per avaluar els danys del castell fet alçar per l'emperador Carles V sota disseny d'un arquitecte valencià, Lluís Escrivà, però no ha enviat ni un euro.
Milers de persones han desfilat aquesta matinada pels carrers de l'Àquila amb torxes enceses, i al matí s'ha celebrat una missa commemorativa. Només s'hi ha presentat el president de la República, Giorgio Napolitano, Sant Jordi d'Itàlia. Berlusconi, que durant mesos va utilitzar l'Àquila com a reclam per a pujar a les enquestes, ha preferit enviar-hi el seu secretari al Govern, Gianni Letta. Ja. Volia evitar una escridassada general. Però és que tampoc els mitjans italians han creat la pressió necessària perquè les autoritats polítiques no oblidessin l'Àquila. Algun reportatge de tant en tant, alguna foto-notícia. Prou. Per això no és d'estranyar que, a la llum de les espelmes, els habitants de la ciutat enterrada coincidissin en el mateix sentiment, en la mateixa realitat: "Ens han oblidat".

Sis cavalls negres per al funeral de la dona de Camorra

Són les rareses de la Camorra, l'extravagància d'una Itàlia que tanca els ulls al crim organitzat, llevat d'un grapat de policies, periodistes o magistrats esforçats, i uns pocs milers de ciutadans valerosos. El 30 de març, en ple centre de la Nàpols de l'any 2011 desfila una escena de pel·lícula d'època: sis cavalls negres amb plomall a joc de la pell arrosseguen una carrossa negra i daurada, amb quatre cotxers vestits també del color del dol. Custodien un fèretre pels carrers del barri de Forcella, camí del cementiri.
No, no hi ha cap rodatge. És un funeral de veritat. Dins la caixa, les despulles d'Amelia Stolder, dona de Carmine Giuliano, El Lleó, que va ser boss del clan del mateix nom. La família mafiosa que es feia retratar amb Diego Armando Maradona, la que guardava cocaïna en un sofà custodiat per dues pitons. Una sempre es pregunta com pot ser que els clans mafiosos continuïn desplegant aquestes demostracions de força, a plena llum del dia. Però aquesta és, precisament, la clau de la Camorra. Si pot campar lliurement no és només per les aliances amb la política, sinó perquè es permet de recordar a cadascun dels habitants del seu territori que és inútil enfrontar-s'hi.

Una bona pasta tot ho justifica -i més si és a peu de platja-

Quan els romans, després dels plujosos mesos d'hivern, necessiten tornar a veure el fulgor de la mar i sentir-se bressolats per la remor de les onades, van a Ostia. Un dia incert d'abril, la crida de l'aigua blava recorre imperceptiblement la ciutat. Tots la reconeixen perquè, de sobte, milers de vehicles es posen en moviment i encallen resignats al tram final de la inacabable Cristoforo Colombo. Una via amb l'asfalt aixecat pels pins poderosos que vigilen la desfilada, i amb els marges farcits de pinyes que posen a prova l'habilitat innata dels bregats motoristes romans.
Després, més avançada la primavera, els habitants de Roma aniran a menjar peixet a Fregene o portaran les criatures a Santa Severa; fins i tot s'empenyeran per l'atrotinada Pontina que porta a Sperlonga i San Felice, però això serà quan ja hagin calmat la set imperiosa de tornar a reconciliar-se amb l'horitzó blau. Ostia, a 40 quilòmetres del Panteó però encara dins el municipi de Roma, és la manera més immediata de satisfer el desfici primaveral escrit a l'Adn dels pobladors del Mediterrani.
L'hora més concorreguda és la de dinar. Sembla que tots s'hagin posat d'acord per trobar taula a restaurantets a peu de platja, fins i tot en indrets més minoritaris com Capocotta, un racó de dunes i vegetació que imanta famílies nudistes, parelles gai i tropes tatuades. A Er Zagaja, tot un clàssic de l'estiu, ens serveixen a ple sol -i no volíeu celebrar el bon temps?- insalata di mare -gambes i calamars bullits-, spaghetti amb vongole i cozze -cloïsses i musclos-, fritto di mare elaborat amb totano -un mol·lusc molt semblant al calamar i molt apreciat a Sicília-, amanida, aigua i vi blanc de la casa, tot per 24 euros -els romans desconfien, sàviament, dels locals cars-.
És llavors, amb l'estómac acontentat, que em fixo en la conversa de dues amigues italianes. L'una proposa d'anar a passar un vespre cultural a l'Auditorium, per escoltar lectures de textos que han marcat la història d'Itàlia. És una noia morena de pell blanca amb un entusiasme vital que arrossega les masses i mou muntanyes. Fa poc ha dit com pensa convèncer un amic reticent a afegir-se a un cap de setmana al mar: el martellejarà cada dia de la setmana fins que es rendeixi. Llavors, per què accepta sense moure una cella el refús de l'altra noieta, més apagada i crepuscular? Perquè la mosqueta morta li contesta que no pot venir de cap manera, perquè "saps, al vespre un amic pensa cuinar una pasta a la napoletana".
La rèplica no admet discussió possible, i l'altra assenteix, convençuda i quasi delerosa de ser invitada a l'esdeveniment culinari, fins i tot si cal engegar a rodar els admirats poetes. Som a Itàlia, el país on, més que la llengua o l'afició al futbol, el que uneix és la devoció per una gastronomia. Que és, alhora, una certa manera d'entendre la vida. Una bona pasta compartida és, senzillament, la sal de l'existència. Irrenunciable.