dimecres, 28 d’octubre de 2009

La nova lliçó de Luter

Enveja, un dels set pecats capitals. Sembla que la meva ànima està en greu perill perquè la meva cara es posa verda en llegir que també els protestants alemanys es posen a l'alçada dels temps i elegiran una dona al capdavant de l'Església evangèlica per primer cop des dels temps de Luter. Exercirà de "papessa", com diu el Corriere -com ho diríem en català, el femení de Papa? Mama? No conec l'etimologia de l'apel·latiu del líder de l'Església catòlica-. Tant de bo arribi a saber-ne algun dia el molt femení "oficial", encarnat en una dona de carn i ossos, però em temo que ni tan sols els meus néts ho coneixeran, al pas que anem a l'Església. I això que de tant en tant surten dones com una monja que aquest mes al Sínode Africà ha dit davant els col·legues i el Papa que les dones han de servir per alguna cosa més que per a rentar sagristies. És aquest més o menys el paper que el Vaticà té reservat per a la dona. Jesús, que va mostrar el seu missatge més important, la Resurrecció, a dues dones abans que a ningú, diguem que tenia una consideració de la dona una miqueta més elevada.
La nova papessa protestant es diu Margot Kaessman i és divorciada. Reconec, això sí, una certa perplexitat en assabentar-me que al Hamburger Abendblatt aquesta dona de mirada franca i pentinat fresc i modern ha justificat el divorci dient que "el do del matrimoni m'ha estat retirat després de 26 anys. No volia mantenir un matrimoni de façana, sinó viure de manera sincera". Això estaria molt bé per a una persona del carrer, com jo, si vols, però per a la líder espiritual d'una comunitat religiosa que segueix els ensenyaments de Jesús em sembla força més discutible. Tothom coneix aquelles declaracions de Jesús, aquell titular, que en diríem avui -el què ha unit Déu no ho separi l'home- i, per tant, com a mínim, el tema mereix una mica més de profunditat. Perquè les comunitats que tenen la Bíblia com a far cometen errors molt grossos, però em sembla que entre ells no està el de la lleugeresa. Cada cas és un món, cada consciència és única, i ningú no pot jutjar les circumstàncies del matrimoni d'aquesta persona, però també sap greu que la primera dona "Papa" no sigui un model de compromís d'amor, gratuïtat, lluita. Especialment, perquè això que el "do" li ha estat retirat significa que ella s'espolsa tota responsabilitat en l'afer, com si el divorci li hagués caigut del cel.
I si alguna cosa m'ha quedat clara és que en aquesta Terra les coses no cauen del Cel, sinó que són els homes i dones les responsables de construir el món. No crec en els miracles. Només en la determinació humana de fer un món millor.