dissabte, 13 de novembre de 2010

Sol i espantat, i amb tot...

Eren dies plujosos i freds de desembre. Els dos amants fugitius de París no podien sospitar que aquell paisatge idíl·lic dies abans, aquelles alçades frondoses amb vistes vertiginoses al mar blau podien esdevenir, de cop, fosca, tronera, diluvi. I en canvi, els ho haurien d'haver delatat la presència inequívoca del teix i del grèvol. Buscaven la soledat, però aquella lliurement recercada, no la dels veïns inhòspits, éssers humans que els recordaven quant necessitaven, en el fons, el món, i quant el món els rebutjava. Els homes que es parapeten a ca seva i no busquen mai res no suporten que algú els passi per la cara que més enllà hi pot haver el què realment dóna vida.
A Chopin, en la buidor desolada de la Cartoixa sense monjos, se li feia difícil respirar; els pulmons, sempre dèbils, ara semblaven congelats. George Sand, vençuda per l'exasperació i l'odi als qui es negaven a ajudar-los, no li feia pas companyia. Potser només els dos nens, de tant en tant, quan treien el cap per la porta. El sol es negava obstinadament a fer-li cap carícia i la tossuderia del vent i la tempesta semblaven vociferar-li que no hi havia escapatòria: la Mort era rere la porta. La llum moria, i no obstant... La música que va compondre Chopin aquells dies, la Polonesa en do menor opus 40 número 2 (en aquest vídeo), o la fugaç i bellíssima Mazurka opus 41 número 2 revel·la com no hi va haver derrota. L'artista va ajudar l'home a desafiar les emocions i, llançat de ple en aquell marasme, el va permetre entrellucar, en aquella negror, la somniada illa de la calma.


P.D. Dels tres mesos de la parella a Mallorca en queden tants preludis i obres de Chopin, estudiats pel músic Joan Moll i Marquès i també exposats en aquest web. Així com L'hivern a Mallorca de Georges Sand, crònica d'una incomprensió mútua.
Al vídeo musical aquí, la interpretació és de Maurizio Pollini.

dijous, 11 de novembre de 2010

Posa un porro a la teva vida

I jo que fins fa deu dies no havia comprat mai un porro. Parlo dels innocents i inodors vegetals, és clar. Aquestes estrambòtiques criatures de cul pelut i cabells gruixuts em semblaven éssers ridículs, inútils, absurds. De la mateixa categoria de les col-i-flors, els naps o les cols llombardes. Però no. Ai, senyor, per quins camins erràtics transitava la meva vida. Un porro és capaç de trempar un dia qualsevol, d'aportar uns instants sublims al que havia de ser el més gris dels àpats.
Com avui. Tens vint minuts per fer el dinar, una gana impacient i un marit convalescent a qui alimentar. Fàcil. Col·loco una olla a bullir amb aigua i sal i em dedico a tallar una ceba -una de morada, poc picant-, mig porro i dos petits carbassons -de mena italiana, estriats, però tot és bo a la vinya del Senyor-. Cinc minuts. Aboco tota la verdurassa -primer les cebes- a una paella amb una mica d'oli, a mida que hi vaig barrejant verdures afegeixo la mantega necessària per a donar-l'hi una consistència cremosa, i a mitja operació tiro les penne rigate -macarrons- a l'olla del costat. Just quan encara tenen un puntet quasi imperceptible de duresa els colo, els ajunto amb les verdures a la paella i, un cop abocats al plat, ho acabo d'amanir amb una bona ruixada de formatge que ratllo allà mateix, un de tipus "pecorino", però imagino que qualsevol de curat i salat farà al cas. No puc descriure amb paraules la bondat de tal recepta.
Com tampoc és massa traduïble a paraules la bonior del plat amb què em vaig iniciar --amb l'altre meitat del vegetal que tenia a la nevera- al món dels porros fa uns dies; fregir-lo en una olla, afegir-hi dauets de carbassa i, un cop acolorit i estovat tot, afegir-hi arròs i anar afegint brou a poc a poc fins a coure un bel risotto, acabat de coure amb una darrera mullena de llet. Més lent de fer, però de facilitat admirable. Altres idees? S'admeten amb la fanàtica gratitud de tota recent convertida. Jo creia que era poc donada a la cuina, però aquesta hortalissa m'ha redimit. Que ningú subestimi les capacitats transformadores d'un bon porro.

Nou espelmes

Posant espelmetes al cel perquè la Natàlia no s'oblidi que avui hauria estat el seu aniversari, aquí baix, i així jo em pugui quedar embadalida amb l'alegria que no perd mai.

dimecres, 10 de novembre de 2010

Gimnàstica espiritual des d'un passadís d'hospital

Ja han tocat les deu de la nit a l'hospital i recorro els passadissos silenciosos camí de l'ascensor. Una senyora és fora de l'habitació. Deu tenir una seixantena. La saludo amb tota la solidaritat que pot generar un hospital. A més, estic contenta i amorosa, l'operació del meu estimat ha anat bé i hem passat un bon dia junts, tot i que amb alguns moments difícils, perquè me l'han tornat ben escruixit i estabornit i un pèl preocupat pel dolor de les ferides. I jo em pregunto si he estat a l'alçada i he fet tot el que he pogut per fer-lo sentir segur, tranquil, serè.
Encara no he arribat a la cantonada que se m'acut que podria fer companyia als malalts que no tenen ningú amb qui esbravar-se. Potser aquella senyora ha tingut, com a molt, la visita d'un familiar que ha anat a parlar amb els metges i s'ha quedat amb ella mitja hora tot parlant dels detalls tècnics de l'operació i com serà el procés de curació... quan ella, més que àvida d'informació, hauria preferit sentir, simplement, que algú li feia costat, que algú mirava de situar-se ben a prop d'ella per compartir els seus neguits! Perquè un hospital, per molt que avui estiguin dotats de televisions que distreuen amb un allau de programes estúpids, no deixa de generar una inquietud profunda. Quan perds de vista la família i uns amables i riallers desconeguts et porten al quiròfan, o quan veus desaparèixer el teu ésser estimat darrera una porta, hi ha un rau-rau dins que, si l'escoltéssim, podria comportar moltes conseqüències. Passar aquesta por tot sol, o no poder compartir un pensament revel·lador, insospitadament tranquil·litzador, deu ser alienant, anti-humà, desesperant.
Qui sap, una podria arribar l'endemà al matí a la direcció de l'hospital i preguntar si hi ha grups de voluntaris, o crear-ne un de bell nou. Apuntar-se una tarda a la setmana, arribar a una planta i demanar als responsables d'infermeria quins malalts no reben pràcticament cap visita.
L'únic problema és com fer realitat les bones intencions. Estem plens d'idees sobre coses què trobem que serien bones de fer, però després deixem que, gentilment, les foteses del dia següent ens omplin la jornada. Sembla tant difícil fer el primer pas, sobretot quan se'ns ha acudit alguna cosa en la què potser estarem sols, una cosa que encara no hem vist fer als nostres amics o familiars. Una cosa és apuntar-se a una Ong o a un sopar solidari, i l'altra ben diferent prendre iniciatives un mateix; escoltar les nostres espontànies intuïcions. Ni que sigui conversar amablement amb el marginat pestilent que trobem al bus,  o quant menys, no seure'n lluny com fan la resta de passatgers o apartar-ne la vista amb no sé sap quina vergonya.
Ens hem d'inventar cadascú de nosaltres, com diria el monjo Ricard, una gimnàstica adaptada, personal, per progressar a poc a poc en el nostre camí cap a les nostres pròpies bones idees. Sabem que ens farien feliços perquè ho hem intuït en pensar-les, però en imaginar la posta en pràctica només hi veiem les dificultats i els desànims. Hauríem de saber reconèixer  els exercicis que ens permetrien enfortir la voluntat. I saber dosificar-se i acceptar la impossibilitat d'acabar un exercici el dia que tenim agulletes mentals, per evitar que ens vinguin ganes de no tornar a trepitjar el gimnàs. Perquè ningú és capaç de convertir-se en un gran esportista si no és amb milers hores d'entrenament.

diumenge, 7 de novembre de 2010

Divina poesia filmada

És la pel·lícula de l'any a França. No només va guanyar el Gran Prix de Cannes i ha estat escollida per a representar el país als Oscar de Hollywood; també és un exitàs de públic. Una pel·lícula on no hi ha sexe i on la violència és elaborada a nivell de reflexió. Per a més raresa, va de monjos d'un monestir remot d'Algèria.
Això sí, de monjos massacrats perintegristes islàmics. Acaben ben malament, i el pitjor és que es tracta d'una història real, d'uns fets de 1996, en plena barbàrie terrorista d'uns fanàtics contra el seu poble i contra els immigrants europeus.
Dit això, m'esperava sang i fetge i molts moments de llàgrima fàcil. Sentimentalisme desbordant. Si alguna cosa em va convèncer a arrossegar-me ahir amb ulls cansats al cinema, per anar a veure "D'homes i déus", de Xavier Beauvois, és que França encara és França. Un país de cultura, que sap apreciar la qualitat d'un debat o d'una pel·lícula, per molt que en anar a votar es deixi arrossegar de vegades per pors inconfessables.
I el francès Beauvois espaterra. El film és preciós com una bona poesia. Les concessions al plor o a l'espasme emocional són contingudes. L'instant sanguinari queda amagat rere una boira silenciosa. Per sobre de tot, és una obra d'art sobre la gran pregunta de l'home: la vida i la mort. Cada protagonista és això: un home. No un qualsevol, d'acord. És algú que ha pres la decisió anticonvencional de fer-se monjo. Però que, en un moment determinat, ha d'enfrontar-se a una decisió dramàtica, una que mai hauria cregut que hauria de prendre.  Si ser coherent amb els seus ideals i quedar-se al monestir per amor a la gent del poble -musulmana- que li ho prega, enfrontant-se per tant a una mort quasi segura, o bé cedir a l'impuls bàsic de supervivència, la fugida. No hi ha cap opció descomptada. No hi ha herois mítics. Hi ha persones que busquen una força en ells mateixos, en allò que diuen Déu, però que, en el moment de la por i la solitud, desapareix com a idea i es transforma en l'únic que els pot convèncer: l'amor reflectit en unes cares, en éssers de carns i ossos. Un amor així de gran i així de senzill.
Ben aviat la vull reveure, perquè el misteri d'aquesta pel·lícula no s'esgota en una tarda de cinema.