Això sí, de monjos massacrats perintegristes islàmics. Acaben ben malament, i el pitjor és que es tracta d'una història real, d'uns fets de 1996, en plena barbàrie terrorista d'uns fanàtics contra el seu poble i contra els immigrants europeus.
Dit això, m'esperava sang i fetge i molts moments de llàgrima fàcil. Sentimentalisme desbordant. Si alguna cosa em va convèncer a arrossegar-me ahir amb ulls cansats al cinema, per anar a veure "D'homes i déus", de Xavier Beauvois, és que França encara és França. Un país de cultura, que sap apreciar la qualitat d'un debat o d'una pel·lícula, per molt que en anar a votar es deixi arrossegar de vegades per pors inconfessables.
I el francès Beauvois espaterra. El film és preciós com una bona poesia. Les concessions al plor o a l'espasme emocional són contingudes. L'instant sanguinari queda amagat rere una boira silenciosa. Per sobre de tot, és una obra d'art sobre la gran pregunta de l'home: la vida i la mort. Cada protagonista és això: un home. No un qualsevol, d'acord. És algú que ha pres la decisió anticonvencional de fer-se monjo. Però que, en un moment determinat, ha d'enfrontar-se a una decisió dramàtica, una que mai hauria cregut que hauria de prendre. Si ser coherent amb els seus ideals i quedar-se al monestir per amor a la gent del poble -musulmana- que li ho prega, enfrontant-se per tant a una mort quasi segura, o bé cedir a l'impuls bàsic de supervivència, la fugida. No hi ha cap opció descomptada. No hi ha herois mítics. Hi ha persones que busquen una força en ells mateixos, en allò que diuen Déu, però que, en el moment de la por i la solitud, desapareix com a idea i es transforma en l'únic que els pot convèncer: l'amor reflectit en unes cares, en éssers de carns i ossos. Un amor així de gran i així de senzill.
Ben aviat la vull reveure, perquè el misteri d'aquesta pel·lícula no s'esgota en una tarda de cinema.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada