dimecres, 10 de novembre de 2010

Gimnàstica espiritual des d'un passadís d'hospital

Ja han tocat les deu de la nit a l'hospital i recorro els passadissos silenciosos camí de l'ascensor. Una senyora és fora de l'habitació. Deu tenir una seixantena. La saludo amb tota la solidaritat que pot generar un hospital. A més, estic contenta i amorosa, l'operació del meu estimat ha anat bé i hem passat un bon dia junts, tot i que amb alguns moments difícils, perquè me l'han tornat ben escruixit i estabornit i un pèl preocupat pel dolor de les ferides. I jo em pregunto si he estat a l'alçada i he fet tot el que he pogut per fer-lo sentir segur, tranquil, serè.
Encara no he arribat a la cantonada que se m'acut que podria fer companyia als malalts que no tenen ningú amb qui esbravar-se. Potser aquella senyora ha tingut, com a molt, la visita d'un familiar que ha anat a parlar amb els metges i s'ha quedat amb ella mitja hora tot parlant dels detalls tècnics de l'operació i com serà el procés de curació... quan ella, més que àvida d'informació, hauria preferit sentir, simplement, que algú li feia costat, que algú mirava de situar-se ben a prop d'ella per compartir els seus neguits! Perquè un hospital, per molt que avui estiguin dotats de televisions que distreuen amb un allau de programes estúpids, no deixa de generar una inquietud profunda. Quan perds de vista la família i uns amables i riallers desconeguts et porten al quiròfan, o quan veus desaparèixer el teu ésser estimat darrera una porta, hi ha un rau-rau dins que, si l'escoltéssim, podria comportar moltes conseqüències. Passar aquesta por tot sol, o no poder compartir un pensament revel·lador, insospitadament tranquil·litzador, deu ser alienant, anti-humà, desesperant.
Qui sap, una podria arribar l'endemà al matí a la direcció de l'hospital i preguntar si hi ha grups de voluntaris, o crear-ne un de bell nou. Apuntar-se una tarda a la setmana, arribar a una planta i demanar als responsables d'infermeria quins malalts no reben pràcticament cap visita.
L'únic problema és com fer realitat les bones intencions. Estem plens d'idees sobre coses què trobem que serien bones de fer, però després deixem que, gentilment, les foteses del dia següent ens omplin la jornada. Sembla tant difícil fer el primer pas, sobretot quan se'ns ha acudit alguna cosa en la què potser estarem sols, una cosa que encara no hem vist fer als nostres amics o familiars. Una cosa és apuntar-se a una Ong o a un sopar solidari, i l'altra ben diferent prendre iniciatives un mateix; escoltar les nostres espontànies intuïcions. Ni que sigui conversar amablement amb el marginat pestilent que trobem al bus,  o quant menys, no seure'n lluny com fan la resta de passatgers o apartar-ne la vista amb no sé sap quina vergonya.
Ens hem d'inventar cadascú de nosaltres, com diria el monjo Ricard, una gimnàstica adaptada, personal, per progressar a poc a poc en el nostre camí cap a les nostres pròpies bones idees. Sabem que ens farien feliços perquè ho hem intuït en pensar-les, però en imaginar la posta en pràctica només hi veiem les dificultats i els desànims. Hauríem de saber reconèixer  els exercicis que ens permetrien enfortir la voluntat. I saber dosificar-se i acceptar la impossibilitat d'acabar un exercici el dia que tenim agulletes mentals, per evitar que ens vinguin ganes de no tornar a trepitjar el gimnàs. Perquè ningú és capaç de convertir-se en un gran esportista si no és amb milers hores d'entrenament.