Sol i espantat, i amb tot...

Eren dies plujosos i freds de desembre. Els dos amants fugitius de París no podien sospitar que aquell paisatge idíl·lic dies abans, aquelles alçades frondoses amb vistes vertiginoses al mar blau podien esdevenir, de cop, fosca, tronera, diluvi. I en canvi, els ho haurien d'haver delatat la presència inequívoca del teix i del grèvol. Buscaven la soledat, però aquella lliurement recercada, no la dels veïns inhòspits, éssers humans que els recordaven quant necessitaven, en el fons, el món, i quant el món els rebutjava. Els homes que es parapeten a ca seva i no busquen mai res no suporten que algú els passi per la cara que més enllà hi pot haver el què realment dóna vida.
A Chopin, en la buidor desolada de la Cartoixa sense monjos, se li feia difícil respirar; els pulmons, sempre dèbils, ara semblaven congelats. George Sand, vençuda per l'exasperació i l'odi als qui es negaven a ajudar-los, no li feia pas companyia. Potser només els dos nens, de tant en tant, quan treien el cap per la porta. El sol es negava obstinadament a fer-li cap carícia i la tossuderia del vent i la tempesta semblaven vociferar-li que no hi havia escapatòria: la Mort era rere la porta. La llum moria, i no obstant... La música que va compondre Chopin aquells dies, la Polonesa en do menor opus 40 número 2 (en aquest vídeo), o la fugaç i bellíssima Mazurka opus 41 número 2 revel·la com no hi va haver derrota. L'artista va ajudar l'home a desafiar les emocions i, llançat de ple en aquell marasme, el va permetre entrellucar, en aquella negror, la somniada illa de la calma.


P.D. Dels tres mesos de la parella a Mallorca en queden tants preludis i obres de Chopin, estudiats pel músic Joan Moll i Marquès i també exposats en aquest web. Així com L'hivern a Mallorca de Georges Sand, crònica d'una incomprensió mútua.
Al vídeo musical aquí, la interpretació és de Maurizio Pollini.