dissabte, 12 de febrer de 2011

El tresor més preuat del món

Mitra gemmada (Corriere della Sera)
El tresor més valuós del món no l'ha reunit ni la família del tsar de Rússia ni la rica Corona d'Anglaterra.  És en mans d'una persona més aviat modesta, el sant patró d'una ciutat avui pudent, deixada i castigada pels governs i per la màfia: Nàpols, la bella i decadent Nàpols. Mitres d'or, robins i maragdes; creus de plata i nacre; àngels de plata massissa s'han anat amuntegant espontàniament als peus d'un bisbe decapitat per les tropes de Dioclecià al segle IV, San Gennaro (sant Genar). Només el collaret que la Diputació de la Capella del Tresor va encarregar per ornar el bust del sant és considerat el més preciós del món. Conté 13 malles d'or massís, 700 diamants, 276 robins i 92 maragdes. Els experts que han pogut entrar a les caixes fortes dels bancs que custodien les peces més importants de la col·lecció han calculat que tot plegat, San Gennaro ha atret al llarg de cinc segles prop de 15.000 gemmes i 21.000 obres d'orfebreria.
Aquest tresor no pertany a l'Església, sinó a la ciutat, i es va anar formant a partir de 1527, quan els napolitans, rics i pobres, van prometre al patró de construir-li una nova i sumptuosa capella si acabava amb tres terribles flagells; la guerra entre tropes franceses i espanyoles, els terratrèmols i la pesta. El sant no els va decebre i els napolitans, generosos, van omplir-lo d'or.
Vists els rèdits de la devoció a San Gennaro, altres s'hi van apuntar: els Anjou, els Borbó, Pius IX, els Savoia...
Aquestes joies, més que amuntegar-se als peus del sant, ho fan al voltant de dues ampolletes conservades amb zel al Duomo (catedral) que conté, diuen, la sang de Gennaro. Una sang coagulada però que tres cops l'any, sembla, es liqua. Poca broma, aquí que ningú gosi riure ni fer cap ganyota escèptica, si no vol que la Camorra li talli el coll com li va passar al pobre Gennaro. I és que si el tresor encara existeix i ningú no l'ha robat, sembla, és per la mateixa devoció dels mafiosos. El responsable del Museu del Tresor que a partir del 8 d'abril exposarà per primer cop a la història, juntament amb d'altres emplaçaments, el tresor del sant ho ha explicat a La Stampa. Un boss de la Camorra va presentar-se-li fa poc, "va entrar, va recórrer el museu, i després va dir: aquí davant jo hi jugava de petit, ningú no tocarà mai el sant ni allò que és seu". Els mateixos estudiosos que durant tres anys han catalogat les obres afirmen: "Ens vam sentir, no sense calfreds, en una mena d'extraterritorialitat protegida durant tot el temps que va durar la feina; el taxista no ens deixava pagar, sempre trobàvem lloc allà on volíem anar".
Em pregunto què en diria de tot plegat aquest màrtir que es va deixar matar pels ideals de Jesucrist quan l'Església no tenia riqueses ni tresors. Potser, si li ho hagueren preguntat, hauria argumentat tímidament que s'hagués estimat més que en lloc de joies, els rics i devots invertissin els seus dinerets a acabar amb la fam, els plors i la set de justícia del seu poble. Que a Nàpols, que se sàpiga, per ara les joies no han donat de què menjar als milers de joves sense feina que acaben sent pasta de Camorra, ni acabat amb la dictadura criminal de les famílies d'onore.

Mosques supersòniques o trens ranquejants

"Quan vas en tren pel nord d'Itàlia, les mosques queden esclafades contra el vidre del vagó. Al Sud, en canvi, no, perquè les mosques són més ràpides que el tren". Això va dir dimecres un personatge en vestit i corbata en parlar amb desenes de periodistes que li apropaven els micròfons. El senyor havia recorregut els 584 km que separen Milà de Roma en l'Ave italià, el Frecciarossa, en tres hores. Per superar els 709 km de distància entre Roma i Reggio Calàbria li n'havien calgut cinc. Resum: el nord del país té infraestructures acceptables, les del sud fan pena.
Un dels periodistes li va preguntar: "I li ha calgut pujar al tren per adonar-se d'aquesta situació?". "Sí", va respondre l'il·lustre passatger, tan tranquil. Qui era aquest senyor? El ministre d'Economia del Govern Berlusconi Giulio Tremonti, tan lloat per propagandistes del neoliberalisme com el Financial Times, l'Economist i companyia. El què cap periodista va preguntar a Tremonti és per què no hi ha posat remei si fa pràcticament 15 anys que és ministre d'Economia i per les seves mans passen decisions tan simples com invertir diners en ferrocarrils. Si les mosques van més ràpides encara que els trens, alguna cosa a veure hi deu tenir el Govern. O no? Potser sóc jo que encara confio massa en les coses bàsiques sobre l'estat que em van explicar a l'escola.

P.D. Quina pedregada li hauria caigut a un ministre espanyol si hagués fet el mateix comentari en pujar, posem per cas, al tren Barcelona-Puigcerdà, que tarda quasi tres hores per recórrer 156 km? A una mitjana d'entre 50 i 60 km per hora, segur que hi ha força més insectes que van més ràpids que el tren. Un escarabat de cuina, posem per cas, corre a 85 quilòmetres per hora. Més ràpid que els cotxes a la sortida de Barcelona.

dilluns, 7 de febrer de 2011

La matança macabra d'un llop

Un llop italià (www.pastore abruzzese.it)
L'home surt de casa amb les mans nues. S'endinsa a les muntanyes fins arribar a un paratge solitari. Amb un gest familiar, quotidià, retira un fusell, municions, armes, de sota una roca. I espera.
Avui, la respiració se li accelera, una excitació malsana li rosega les entranyes. L'ha vist, per fi. El llop. Un exemplar bell, de pèl esborrifat castany, i una franja negra al llom, d'orelles petites i delicades que escolten, inquietes, mentre ensuma l'aire. Ha percebut el perill. L'instint que li han traspassat pares i avis, supervivents d'una persecució secular, implacable, li tensen els nervis. Però és massa tard. L'home dispara i l'animal cau després de fer un salt estrany. Encara hi ha un bri de vida en aquells ulls de llàgrima que es fa vidre. Però el caçador, salvatge, no espera. Amb un cop contundent de destral li arrabassa el morro i se'l guarda al sarró. Carrega la resta de l'animal mort i l'abandona, desafiant, davant l'edifici de les autoritats del seu poble, Borzonasca, perdut entre les valls de Ligúria.
La foto d'Eraldo Minetti al llop desfigurat
És el febrer de 2007 i el nostre caçador furtiu no tem res; encara se'n vanta. Sap que ja desperta sospites, però no li ha passat mai res fins ara. Ja ha matat sis llops: tres mascles i tres femelles. I en cada ocasió ha acomplert el ritual macabre: ha arrencat el morro per poder posar dos ullals nous en el seu collaret de trofeus. Ja hi ha enfilat deu dents i el du, altiu i sorneguer, penjat del coll.
Ningú, fins ara, havia estat condemnat per matar llops a Itàlia, una espècie protegida. Però aquest febrer, la història comença a canviar una mica. No és una revolució, però sí que alguna cosa es mou: a M.G., al nostre fanfarró, un tribunal de Ligúria el condemna a set mesos de presó i a pagar 6.000 euros a les tres associacions ecologistes que l'han denunciat, Wwf, Legambiente, Lav.
No el tancaran a cap presó, perquè per a això caldrien dos anys de condemna. Tampoc no en patirà la butxaca; l'estat li ha pagat milers d'euros perquè ell havia denunciat que el llop li havia devorat ovelles. Però ara M.G. ja no passeja el seu collaret pel poble ni pot presumir de ser un heroi. La justícia l'ha retratat com allò que és: un delinqüent. Ja no podrà creure's per sobre del bé i del mal. Ni ell, ni els furtius que maten bona part del centenar de llops que cada any moren a mans de l'home a Itàlia. La impunitat, finalment, grinyola.