
Tot això no ho diríeu mai, a menys que acostumeu a viatjar atents a les guies. No és el cas de la immensa majoria. L'altre dia vaig posar els peus al Vaticà -em calia transmetre un "encàrrec"- i vaig passejar per la cripta buscant la tomba de Joan XXIII. Ressegueixo tomba rera tomba, llegint treballosament els cartellets de lletra microscòpica que identifiquen cada làpida. I vet aquí que em trobo amb un sepulcre star-system: l'únic que, just al davant, té un parell de rengleres de bancs perquè els fidels puguin parar-se a resar. Es ple a vessar. Me les apanyo per veure el rètol: Joan Pau II.
Passo de llarg -Joan Pau II em mereix igual consideració que molts altres predecessors- i només dues tombes més enllà, veig una tomba també especial. No per la gent, perquè entorn no hi ha ningú, sinó perquè hi ha un vidre al davant. I llegeixo: "sepulcre de Sant Pere". Em quedo garratibada pel descobriment. Decideixo inspirar-me pel deixeble tan apreciat per Jesús. Quedo quieta, a un racó. Alguns curiosos s'aturen llavors també, però es topen amb l'hostilitat d'un funcionari del Vaticà: don't stop!, i tiren endavant. Ve un senyor negre, no fa cas del funcionari, s'atura, s'agenolla, resa. Altres persones el veuen resant, s'apropen i descobreixen, com jo, que al Vaticà hi ha una tomba de Sant Pere.
Passada la sorpresa, ve la reflexió. Al Vaticà, el seu fundador se li en fot. Allà el té, a tres metres de la tomba de Joan Pau II, però no hi ha posat cap banc per a resar-hi. Ni tan sols un. Es més, hi posen un funcionari-policia perquè la gent no s'hi aturi.
¿Estic somniant, o això és la llar del Papa de Roma, seguidor de Sant Pere? Potser és que jo esperava encara alguna coherència d'una institució que va néixer com a perpetuadora del missatge de Crist i ara té com a cap un senyor vestit de Prada que viu en un palau sumptuós. Igualet a com els Evangelis descriuen Jesús i el seu deixeble pescador.