El pecat de l'escandalosa Mare de Déu de Venècia

Suposo que molts crítics i aficionats em retrauran que no hi entenc ni un borrall, d'art. Com que l'art no té amos, però, jo els podria retreure el mateix a ells. El cas és que trobo plàsticament i conceptualment impresentable la nova atracció de la mostra d'art més important del món, la Biennal de Venècia: una Mare de Déu amb cara de calavera que sosté el Fill mort. Una còpia barroera d'una de les escultures més belles que ha creat l'home, la Pietà de Michelangelo, exposada a Sant Pere del Vaticà -i, malauradament, torturada diàriament pels flaixos de milers de turistes que són incapaços de contemplar-la, simplement contemplar-la-. Naturalment, els diaris s'han llançat a sobre tan apetitosa "presa", satisfets de poder col·locar en titulars la paraula "escàndol" i d'entrevistar eclesiàstics esquinçant-se els vestits.

El diguem-ne "artista" de la nova Pietà, el flamenc Jan Fabre, ha assegurat, per si les mosques -un no pot estar mai segur davant un jurat que delibera en la catòlica Itàlia-, que no volia escandalitzar, sinó escenificar com la Mare adolorida voldria morir en lloc del fill. L'argument està agafat amb pinces, però acceptem-lo. Ara, l'escultura no val un rave: analitzem-ne només el braç caigut de Crist, i comparem-lo amb el de Michelangelo. Un abisme artístic els separa, oi? O els plecs del vestit de la Verge. Dels cossos, ja no en podem discutir, perquè l'artista modern ha vestit el seu Crist per no haver de competir amb els prodigiosos músculs esculpits per Michelangelo. Tampoc podem posar a competició el poètic rostre de la Mare sortit del martell de l'artista de la Toscana, perquè el belga l'ha substituït per un crani.

La Pietà de Michelangelo

I ves per on, l'operació "Pietà" calavèrica recorda el vídeo de Judes de Lady Gaga o a la Madonna que es crucifica als escenaris: una forma facilíssima de fer-se publicitat. Tan grapejada, que ja provoca nàusea. Em té admirada, això sí, que ficar-se amb símbols catòlics encara provoqui tant de rebombori, o que el Codi da Vinci de Dan Brown fos un best-seller: deu ser que l'Església catòlica té més appeal del que tant els seus defensors com els seus detractors poden imaginar. O que tots plegats, no tenim gens d'imaginació ni de sentit de l'humor. Els qui s'ofenen per una escultura horrorosa, o per un vídeo o escenografia absolutament mancats d'originalitat, no serien més intel·ligents si donessin, més aviat, senyal que tot plegat els fa pena?
I es podrien consolar pensant en altres provocacions artístiques que han portat igualment milers de persones al deliri estàtic: sense anar més lluny, la sensació de la penúltima Biennal veneciana va ser una construcció de làtex que imitava un cadàver que surava cap per avall en una piscina. Impactant, sí. Però... artístic?  Igual com els cavalls decapitats de Cattelan (o el seu monumental dit alçat dins una mà de guix, que ens convida a anar a fregir espàrrecs), les merdes fumejants, l'artista napolità que fa unes setmanes "posava en venda" sa mare en una pretesa subhasta... Posem-los al costat de la Pietà de Michelangelo, i en qüestió de segons capirem quin és l'autèntic pecat: la seva patètica banalitat. És l'atenció que prestem a aquestes mediocritats el que crida a escàndol.

Cura de seda

Unes paraules inexpertes d'algú que no en sap res, de poesia. Sí, d'agraïment. Dedicat a Maria i Jesús, que tant ens han cuidat a la petita vida i a mi en dies foscos. I a la mare i espòs terrenals, infatigables i balsàmics, que s'han desviscut per nosaltres. I a tots els qui ens han animat i ajudat, pare, germans i amics.





Una nit riallera, ve el Mal
a burxar en indefenses entranyes.
Irromp sense avís el seu buf mortal
omple el ventre de negres aranyes.

Colpeix la vida amb afany brutal
N'embesteix el tresor amb cruels banyes
El silenci sobtat del joc fetal
presagia el triomf de les tzizànies.

Mare, en tes mans la petita deixo:
impediràs el mossec de la fura!
Ja no hi pensaré més ni en tindré cura.

Que a mi em cal lluitar i no me'n queixo;
Jesús fa suau la prova més dura,
amb tel de seda el sagnat atura.

Endevina qui parla: un savi grec, un jueu o un cristià

A Occident tenim dos equips filosòfics en lluita permanent. Uns, creients en un Déu únic i bo, competeixen Bíblia en mà. Els altres brandeixen els escrits dels savis grecs i llatins de l'Antiguitat, anomenant-los herois del pensament auto-suficient. Els dos equips van discutir molt en redactar la Constitució europea i, al final, van dir que Europa és un arbre amb dos tipus d'arrels: les clàssiques, i les judeo-cristianes. Juntes, però no barrejades.
Són tan irreconciliables, les posicions? Què tal si féssim un joc: tapar-los els ulls i, com qui tasta un vi a cegues, els féssim endevinar si l'autor d'aquestes frases és un savi clàssic o un de judeo-cristià?
Qui és qui...? Provem primer de llegir les frases, en negreta, i després, els autors.

Tales, "pare" de la filosofia grega

• "El més bell és l'univers, perquè és creació de déu". Tales de Milet, 585 a.C., "pare" de la filosofia grega. El mateix que diu la Bíblia sencera; per exemple, al Salm 8,4. "Quan miro el cel que han creat les teves mans, la lluna i els estels que hi has posat, jo dic: "Què és l'home, perquè te'n recordis? Què és un mortal, perquè el tenguis present?".

• "El perdó és millor que la venjança". Resumeix la doctrina de Jesús, però la cita en aquest cas és Pítac de Mitilene, 600 a.C., un dels Set Savis de Grècia, en deixar lliure un enemic. També havia alliberat... l'assassí del seu fill! amb la frase: "El perdó és millor que el penediment". /  Més lluny encara que el "Perdona'ns les nostres ofenses, així com nosaltres perdonem qui ens ofèn", de la pregària cristiana del Parenostre.

• Pítac també va dir: "Practica la pietat, estima la moderació, sostén la veritat", i "No parlis malament d'un amic, ni tan sols d'un enemic". 

• El Déu "humilia allò elevat, i eleva allò humil", va dir Quiló de Lacedemònia, 560a.C, un altre dels Set Savis (es referia a Zeus). En altres paraules, "Tothom qui s'enalteix serà humiliat, però qui s'humilia serà enaltit", com va dir Jesús, segons Lluc 14,11.

• "Res en demesia" (Res en excés) era la màxima del savi Soló, pare de la democràcia atenenca, que va ser arcont el 594 a.C. Ja se sap, la riquesa acaba per ofegar. "Les preocupacions no deixen dormir el ric, i l'insomni li fa perdre les forces", com il·lustra el Siràcida 31,1, llibre bíblic del III-II a.C.

• "Jove, viu la joventut amb alegria, sigues feliç mentre encara ets jove. Allunya del teu cor la tristesa, aparta del teu cos el sofriment, perquè la joventut i la flor de la vida passaran aviat ". Cohèlet (Eclesiastès) 10, 9-10, atribuït al Rei jueu Salomó. Podrien ser els versos successius al Carpe Diem del poeta romà Horaci, Oda 1,11: "Viu al dia, confia el menys possible en el futur". A l'Antic Testament -i al Nou- trobem altres himne a la vida del sever poble jueu: "Per als homes, el vi és vida, si es beu amb moderació. Quina vida més dura quan no hi ha vi! Al principi, Déu va crear el vi perquè fos l'alegria dels homes". Siràcida 31,27

• "He tornat encara, amb tota l'ànima, a conèixer, a investigar i a cercar la saviesa i la raó de les coses, i he après que la maldat és estupidesa, i l'estupidesa, follia". Cohèlet 7, 25. O bé "Estimar la Saviesa és estimar la vida; els qui de bon matí s'aixequen per cercar-la seran omplerts de goig". Siràcida. 4,12. No estaven sols Aristòtil o Sèneca en defensar l'amor màxim a la saviesa... que ells entenien com una comprensió dels fenòmens físics i una cerca de l'excel·lència en el capteniment moral.

• "Abans de totes les coses va se creada la saviesa, la intel·ligència prudent existeix des de l'eternitat". Siràcida, 1-4, llibre bíblic de III-II a.C. Això ho diu un creient jueu... i un savi grec: "La Intel·ligència coneix totes les coses i va ordenar totes les coses que seran i les que foren, les que ara són i les que no són". Ho va afirmar Anaxàgores de Clazomene, viscut el 500-428 a.C., que creia en un déu creador. Després Aristòtil, el més "terrenal" dels filòsofs grecs, desenvoluparia la idea al llibre XII de la Metafísica. / Abundem-hi: "Pel Logos, tot ha vingut a l'existència, i res no hi ha vingut sense ell". Evangeli segons Sant Joan, 1,3

• "No et deixis dominar pels teus desigs, refrena les passions". Siràcida 18,20 / "Si vols fer feliç un home, no li afegeixis riqueses, més aviat disminueix-li els desitjos". Epicur, a la Carta a Idomeneu (sí, sí, el mateix Epicur que ha passat injustament a la història com un disbauxat).

• "Qui es domina la llengua viurà sense baralles i qui avorreix la xafarderia fuig del mal. No repeteixis mai el que has sentit a dir i no en sortiràs perjudicat". Siràcida 19,6. "Domina la llengua, sobretot en els banquets. No parlis malament dels veïns". Quiló, segons recull Diògenes.

• "Tracteu als altres com vulgueu que ells us tractin". Jesús, segons Lluc 6,31. "Com viuríem de la manera més justa? Si no féssim el què critiquem dels altres". Tales de Milet.