El pecat de l'escandalosa Mare de Déu de Venècia

Suposo que molts crítics i aficionats em retrauran que no hi entenc ni un borrall, d'art. Com que l'art no té amos, però, jo els podria retreure el mateix a ells. El cas és que trobo plàsticament i conceptualment impresentable la nova atracció de la mostra d'art més important del món, la Biennal de Venècia: una Mare de Déu amb cara de calavera que sosté el Fill mort. Una còpia barroera d'una de les escultures més belles que ha creat l'home, la Pietà de Michelangelo, exposada a Sant Pere del Vaticà -i, malauradament, torturada diàriament pels flaixos de milers de turistes que són incapaços de contemplar-la, simplement contemplar-la-. Naturalment, els diaris s'han llançat a sobre tan apetitosa "presa", satisfets de poder col·locar en titulars la paraula "escàndol" i d'entrevistar eclesiàstics esquinçant-se els vestits.

El diguem-ne "artista" de la nova Pietà, el flamenc Jan Fabre, ha assegurat, per si les mosques -un no pot estar mai segur davant un jurat que delibera en la catòlica Itàlia-, que no volia escandalitzar, sinó escenificar com la Mare adolorida voldria morir en lloc del fill. L'argument està agafat amb pinces, però acceptem-lo. Ara, l'escultura no val un rave: analitzem-ne només el braç caigut de Crist, i comparem-lo amb el de Michelangelo. Un abisme artístic els separa, oi? O els plecs del vestit de la Verge. Dels cossos, ja no en podem discutir, perquè l'artista modern ha vestit el seu Crist per no haver de competir amb els prodigiosos músculs esculpits per Michelangelo. Tampoc podem posar a competició el poètic rostre de la Mare sortit del martell de l'artista de la Toscana, perquè el belga l'ha substituït per un crani.

La Pietà de Michelangelo

I ves per on, l'operació "Pietà" calavèrica recorda el vídeo de Judes de Lady Gaga o a la Madonna que es crucifica als escenaris: una forma facilíssima de fer-se publicitat. Tan grapejada, que ja provoca nàusea. Em té admirada, això sí, que ficar-se amb símbols catòlics encara provoqui tant de rebombori, o que el Codi da Vinci de Dan Brown fos un best-seller: deu ser que l'Església catòlica té més appeal del que tant els seus defensors com els seus detractors poden imaginar. O que tots plegats, no tenim gens d'imaginació ni de sentit de l'humor. Els qui s'ofenen per una escultura horrorosa, o per un vídeo o escenografia absolutament mancats d'originalitat, no serien més intel·ligents si donessin, més aviat, senyal que tot plegat els fa pena?
I es podrien consolar pensant en altres provocacions artístiques que han portat igualment milers de persones al deliri estàtic: sense anar més lluny, la sensació de la penúltima Biennal veneciana va ser una construcció de làtex que imitava un cadàver que surava cap per avall en una piscina. Impactant, sí. Però... artístic?  Igual com els cavalls decapitats de Cattelan (o el seu monumental dit alçat dins una mà de guix, que ens convida a anar a fregir espàrrecs), les merdes fumejants, l'artista napolità que fa unes setmanes "posava en venda" sa mare en una pretesa subhasta... Posem-los al costat de la Pietà de Michelangelo, i en qüestió de segons capirem quin és l'autèntic pecat: la seva patètica banalitat. És l'atenció que prestem a aquestes mediocritats el que crida a escàndol.