divendres, 11 de setembre de 2015

Una seu cultural del Vaticà acull la Diada de Catalunya a Roma

Catalunya ha escollit la cultura com a carta de presentació de la seva nova seu política a Roma, i gràcies a aquesta estratègia ha aconseguit la complicitat d'un organisme cultural del Vaticà. El Pontifici Institut de Música Sacra acollia el vespre d'aquest dijous 10 de setembre un concert d'alt nivell per celebrar la Diada de Catalunya a Roma. Un centenar d'autoritats i representants de la societat civil catalana i italiana han pogut gaudir d'un programa basat en autors catalans culminat amb el Cant dels Segadors, interpretat pel reconegut pianista Albert Attenelle i corejat per part del públic català i fins i tot en algun cas, italià.

L'Instituto està just per davant de l'església romana de Sant'Agostino, a dues passes de la plaça Navona; moments abans del concert, mentre el rector aprofitava l'homilia per exposar -amb entusiasme contagiós- maneres de practicar l'evangelització i la misericòrdia, eixos del Papat de Francesc, una es podia acostar a una capella lateral i extasiar-se en solitari de la sublim Madonna dei Pellegrini, un dels capolavori de Caravaggio. Una de les grans pintures de la història de l'art exposada en un racó d'una parròquia per a que serveixi d'inspiració al públic a qui estava originàriament destinada, els feligresos: això és Roma.

Tant el Govern d'Itàlia com el Vaticà s'han interessat discretament per l'acte que suposava l'estrena de la delegació del Govern català a Roma, encapçalada per un italià casat amb una catalana, Luca Bellizzi. El Govern italià hi ha enviat el director general de la Presidència del Consell de Ministres, Francesco Tufarelli. No hi havia representació oficial de la Santa Seu però sí que ha assistit a l'acte el president de l'Institut de Música Sacra, Vincenzo De Gregorio, així com diversos eclesiàstics italians i catalans de l'òrbita vaticana. Hi han enviat representants les ambaixades de Canadà i Angola, la delegació del Quebec... i l'ambaixada espanyola, naturalment, que «marca» de prop tots els actes del Govern català a Itàlia. També hi han assistit algun diputat i senador italians, així com advocats de l'estat.

No hi havia, per tant, overbooking i es veien cadires buides, però la representació d'institucions i polítics no era gens menyspreable tenint en compte que l'oficina catalana fa pocs mesos que s'ha posat a treballar, i que es tracta de la Diada d'una nació sense estat que per ara es mou entre la incomoditat de la diplomàcia europea i en especial, la italiana.

El nou delegat, Luca Bellizzi, ha orquestrat l'acte de manera impecable, amb l'ajut de la universalitat de les obres de Mompou, Granados i Albéniz -musicats per un dels seus màxims intèrprets, Attenelle-, i la bellesa i excel·lent acústica de la sala de concerts pontifícia.

Bellizzi, que va estar flanquejat per la directora general de Relacions Exteriors de la Generalitat, Francesca Guardiola, va recordar al grapat d'autoritats assistents a l'acte com no és pas el primer delegat a Roma. A banda del representant del govern Pujol que hi va operar breument fa una dècada, ja al segle XII hi havia ambaixadors catalans davant la Santa Seu. Perquè, parafrasejant Pau Casals, Bellizzi va explicar: «El meu país és una de les nacions més antigues d'Europa». I és una nació tan amiga del país transalpí, que ja Josep Pla escrivia: «Catalunya és la regió més occidental d'Itàlia».

Es un amor antic: el català Andreu Febrer va ser el primer a traduir la Divina Comèdia de Dant a una llengua estrangera i, avui dia, l'italià és la tercera llengua en nombre de traduccions d'escriptors i poetes catalans.

A Roma, Bellizzi no va necessitar traductor, i va etzibar en versió original: «a la Diada, recordem què hem estat i què volem ser». Les institucions italianes i vaticanes ja tenen a qui consultar discretament per avaluar els esdeveniments que s'estan precipitant a Catalunya.

divendres, 19 de juny de 2015

El Papa demana una “conversió ecològica” per protegir la Terra

“No tenim dret” a continuar acontentant-nos amb una “una ecologia superficial”, que ens “serveix per seguir amb els nostres estils de vida, de producció i de consum”, que suposen, tots sumats, “una catàstrofe” per al planeta. El que cal és una autèntica “revolució cultural”, una “conversió ecològica” que impliqui que la ciutadania es posi un jersei en lloc d’afanyar-se a obrir la calefacció, que s’oblidi tant com sigui possible del cotxe, que es deixi d’obsessionar per l’últim aparell tecnològic i per anar de compres i, a més, s’apunti a entitats socials que pressionin els polítics. Perquè ja se sap que “la política se sotmet a l’economia”, i els poders econòmics no tenen cap mirament pel desastre ecològic i social que estan causant a la Terra.
Francesc (diari ARA)
Qui enarbora la bandera “contracultural” és el papa Francesc en la seva primera encíclica personal, publicada ahir, Laudato si’ ( Lloat sigueu ) -l’anterior, Lumen fidei, va ser iniciada per Benet XVI-. Aquesta encíclica, que s’inspira en títol i contingut en Francesc d’Assís, el sant del respecte per la Creació, propugna una “ecologia integral”, un model econòmic que tingui com a prioritat la lluita contra la pobresa i contra la degradació de la Terra.
L’encíclica, ja abans de néixer, ha estat ferotgement atacada pel Partit Republicà nord-americà, entre d’altres. I és que Francesc posa en entredit l’economia neoliberal i recorda que “la propietat privada no és intocable” sinó que ha d’estar subordinada “al bé comú”.
També lamenta “la salvació dels bancs a tota costa” i que l’última crisi financera no hagi provocat “una reacció” per canviar l’actual sistema econòmic, basat “en el mite” del “progrés”. El Papa pretén influir sobre la Conferència sobre el Canvi Climàtic convocada al desembre a París. “S’ha tornat urgent reduir dràsticament” les emissions reemplaçant el petroli per fonts d’energia renovable, diu. L’argentí recorda que les anteriors cimeres han fracassat, perquè no hi ha una autoritat mundial capaç d’imposar sancions als països que incompleixin els compromisos de reducció d’emissions.
Francesc, però, va més enllà de París, i per això està creant un terratrèmol polític. Els creients i no creients a qui s’adreça estan convidats a posar com a prioritat el medi ambient també en el moment de votar, perquè “tot està relacionat”, afirma. “El poder connectat amb les finances és qui més es resisteix a aquest esforç, per tant, ¿per a què serveix preservar avui un poder que serà recordat per la incapacitat d’intervenir quan era urgent i necessari fer-ho?”, es pregunta.
“Un veritable plantejament ecològic -prossegueix- ha d’integrar la justícia en les discussions sobre el medi ambient, per escoltar tant el clamor de la terra com el dels pobres”. Això no vol dir “tornar a l’època de les cavernes”, però sí que els països i ciutadans que més consumeixen acceptin un “decreixement”, afirma. “El creixement il·limitat és una mentida”, assegura.
Segons el Papa, els països “que més han contaminat” han d’ajudar els que encara estan en vies de desenvolupament. Perquè hi tenen “un deute ecològic”. I dins de cada país, cal que uns polítics “de visió àmplia” tinguin com a prioritat el dret a la feina o a un tros de terra per cultivar, i el respecte pel medi ambient.
El Papa, amb frases poètiques inspirades en Francesc d’Assís, també reclama protegir la diversitat. Assegura que qui actua amb “indiferència o crueltat cap a les altres criatures del món” també ho farà amb les persones. Però també critica qui defensa les balenes i, en canvi, “justifica que es traspassin tots els límits quan s’experimenta amb embrions humans vius”. Francesc conclou que només “l’educació” permetrà que s’abandonin hàbits arrelats de consum, i fa un prec: “A cada persona d’aquest món li demano que no oblidi aquella dignitat que ningú té dret a arrabassar-li”.

(Notícia publicada al diari ARA)

divendres, 8 de maig de 2015

El ressò internacional de la litúrgia catalana, en una tarda de maig

La cita és al centre d'una gran ciutat, però res de carrers impersonals replets dels megastores de Zara o de H&M. Estem parlant d'una metròpolis tan bella que no deixa mai de sorprendre: Roma. Deixem a l'esquena l'espectacle grandiós de les runes del Palatino que semblen fondre's sobre el Circo Massimo i ens enfilem dalt del turó de l'Aventino resseguint un jardí de roses i endinsant-nos per un carrer costerut amb antiquíssimes esglésies als marges. El camí ens deixa als peus del monestir de San Anselm, seu del Pontificio Istituto Liturgico de Roma.

Haig de lluitar per no caure en la temptació de mirar per la ferradura del portal que protegeix el jardí veí dels Cavallers de Malta, amb fama de tenir la millor vista del món, o per, un cop dins el claustre del monestir, evitar d'embadalir-me davant alguna de les fonts de carpes vermelles i romàntiques nimfees.

San Anselm, Roma
Passen alguns minuts de les sis i cal apressar-me a entrar a la sala capitular. En aquesta vetusta sala blanca, que amb la nuesa de les parets regala tot el protagonisme a un crucifix de fusta també pur, essencial, s'hi han reunit una setantena d'estudiosos de diferents països. Participen al X Congrés Internacional de Litúrgia i s'interessen pel que va succeir fa cent anys en un monestir enfilat dalt d'una muntanya mística, Montserrat. El que va passar llavors dins aquelles aïllades parets, sembla, va vessar per la muntanya fins amarar tot Catalunya i fins i tot va arribar a Roma.

Quan entro, el director de l'Institut Superior de Litúrgia de Barcelona, Jaume Padrós, està explicant com dos mil delegats, catalans però també estrangers, es van reunir llavors per celebrar un Congrés Litúrgic que va contribuir a preparar el moviment de renovació que acabaria quallant molts anys després, al Concili Vaticà II. Una aplaudida doctoranda italiana, Katia de Simone, de Filles de l'Església, il·lustra com ja en aquell congrés es va parlar de la necessitat que els fidels participessin plenament a la litúrgia, fins al punt que se sentissin concelebrants, unes paraules que va reprendre molts anys després, el 1975, el papa Pau VI. L'abat de Montserrat, Josep Maria Soler, assegura que aquell congrés va ajudar a que a Catalunya els cristians tinguessin una mentalitat oberta.

Armand Puig, degà de la Facultat de Teologia de Catalunya, recorda, amb tot, com l'obertura catalana ve de molt temps enrere. Ja abans que els anglesos tinguessin una Bíblia traduïda a la seva llengua (1380), els catalans tenien la seva, acabada uns deu anys abans: l'únic manuscrit que se'n conserva és a París. En canvi, no es conserva cap exemplar de la primera Bíblia impresa en català, per culpa de la Inquisició. L'única que es va salvar de la crema, conservada a un museu d'Estocolm, va acabar també menjada per les flames en un incendi del 1697. Però l'únic full que s'ha arribat a trobar d'una d'aquestes Bíblies renaixentistes, conservat a Londres, precisament és aquell que recull la data d'impressió, 1478, i el lloc, València. Els catalans haurien tingut la primera Bíblia impresa només després dels alemanys (1466), italians (1471) i holandesos (1477). En francès va sortir el 1530, en anglès, el 1535, i només el 1569 -altre cop per culpa de la Inquisició-, en castellà.

No només. En aquests temps que sembla que un cristià, a Catalunya, sigui un ésser d'un altra galàxia, fa bo de sentir com dos dels catalans més universals no només eren homes de fe, sinó que fins i tot s'interessaren activament pel Congrés Litúrgic i en una manera o altra, hi van participar. Com recordava ahir el cardenal Lluís Martínez Sistach, el genial arquitecte Antoni Gaudí va acabar plasmant el nou enfoc litúrgic de màxima participació dels fidels en els plànols de la Sagrada Família. I el músic Pau Casals, com va explicar el doctorand Ricard Rovirosa, va inspirar-se en els nous aires sorgits de Montserrat, que considerava «la meva segona casa», en diverses obres, com en l'Oració a la Verge. La que ha tingut un èxit més perdurable, però, va ser l'O vos omnes. Encara avui, es canta a diversos països, entre ells la Gran Bretanya i els Estats Units.

L'organitzador del Congrés Internacional, el català Jordi Piqué Collado, monjo de Montserrat i Preside del Pontifici Institut de Litúrgia, tanca el seminari, que ha durat una hora i mitja, i s'emporta amb una eficàcia inaudita cardenals, bisbes i estudiosos cap a l'església de San Anselmo per participar puntualment a les Vespres. Jo haig de tornar a casa tant de pressa com he vingut perquè em reclama una petita vida de quatre mesos. Però em deixo embolcallar uns instants per l'emocionant cant gregorià que sorgeix de tantes veus, i un cop he encertat la porta de sortida en el laberíntic claustre, en plena cursa cap al cotxe encara dono una mirada enrere. El sol de ponent il·lumina suaument aquest bellíssim monestir i sé que, dins, travessa els càndids vitralls rosats i arriba fins a l'altar.