 |
| El manuscrit de Bergoglio |
|
Fa exactament un mes, un dijous plujós com quasi tots els dies d'aquest març romà passat per aigua, el cardenal arquebisbe de Buenos Aires va pujar a l'escenari de la sala Pau VI, un enorme auditori on estaven reunits més de 200 cardenals per preparar l'elecció del nou papa. Va parlar molt poc, només tres minuts i mig, i sempre en aquell to tranquil, però quan va apartar-se del micròfon, havia impressionat un bon nombre de porprats. El seu nom, que ja havia quallat en el conclave del 2005 on, però, va vèncer Joseph Ratzinger, va tornar a sonar amb força just abans del conclave -és per això que jo, al diari Ara, el vaig incloure quasi in extremis a la la llista de papables, com a candidat de darrera hora-.
No es coneix gaire fora de Roma, però la reunió de cardenals coneguda com a Congregació General que es reuneix just abans del conclave és tant o més decisiva que l'aplec de cardenals electors, dies després, a la Capella Sixtina. Allí, en aquell auditori, els cardenals poden escoltar en viu i directe els qui sonen com a papables, per decidir si els fan el pes, o descobrir un candidat nou, un Obama, un Bergoglio. També aprofiten les pauses per al cafè, molt llargues, per començar a debatre quin candidat els agrada més. Quan la meitat d'ells, els menors de 80 anys, entren a la Capella Sixtina, ja tenen en ment alguns candidats i de fet, només han de votar, més que negociar o sospesar. Trien entre un grapat limitat de candidats que sovint han causat bona impressió durant la Congregació General, la majoria dels quals han sortit ja en la primera i decisiva votació.
El nom de Bergoglio va sortir ja en molt bona posició des de la primera fumata. Li donaven suport els amics de sempre, els que confiaven en una altra manera de fer Església. Però si aquest cop li van donar suport cada cop més cardenals, fins a la cinquena i definitiva votació, va ser, en bona part, gràcies a la intervenció d'aquell set de març. Què va dir?
Ho ha revelat avui el cardenal de La Havana, Jaime Ortega -ens hem d'acostumar que ara, sovint les notícies papals no sorgeixen de Roma, sinó d'Amèrica Llatina, nou epicentre de la jerarquia catòlica-. Va quedar tan embadalit amb el discurs de Bergoglio, que es va acostar al llavors cardenal per demanar-li que li passés el text. L'argentí li va contestar que l'havia improvisat, però el dia següent li va passar unes notes amb el que recordava. El diari Palabra Nueva, revista de l'arxidiòcesi de l'Havana, el publica.
Són quatre punts, recollits sota el títol "Evangelització, la raó de ser
l'Església", i en què recorda com Pau VI parlava "de la dolça i
consoladora alegria d'evangelitzar", i és "el mateix Jesús qui, des de
dins, ens impulsa".
1. Evangelitzar suposa "zel apostòlic", que l'Església "surti d'ella
mateixa" i "vagi cap a les perifèries, no només geogràfiques, sinó també
les existencials: les del misteri del pecat, les del dolor, la
injustícia, la ignorància", l'absència de religió, "les del pensament,
les de tota misèria".
2. Si l'Església no surt d'ella mateixa, queda atrapada en un
"narcisisme teològic" i emmalalteix, com la dona encorbada de
l'Evangeli. Aquesta Església atrapa Jesús dins i no el deixa sortir.
3. L'Església llavors creu tenir llum pròpia, i oblida que la llum, com a
la lluna, li ha de venir de fora. Cau llavors en la "mundanitat
espiritual", aquest "viure per donar-se glòria els uns als altres" i que
es contraposa a l'"Església evangelitzadora" descrita al document del
Concili Vaticà II "Dei Verbum". Per anar cap a aquesta segona Església i
"salvar ànimes", calen canvis i reformes.
4. El proper papa ha de ser "un home que, des de la contemplació i
adoració de Jesús ajudi l'Església a sortir d'ella mateixa cap a les
perifèries existencials, que l'ajudi a ser mare fecunda que viu de la
dolça i consoladora alegria d'evangelitzar".
Certament, quan va pujar a l'escenari i va dir aquestes paraules, Jorge Mario Bergoglio no sabia que aquest nou papa seria ell.
El text integral,
el trobeu clicant aquí.
L'explicació del cardenal Ortega
es troba aquí.
