dijous, 28 de març del 2013

Santa xocolata

chocolate with ingredients-cioccolato e ingredienti
La fotografia que il·lustra l'article a Ets el que menges
Menjar "dos quadrats de rajola de xocolata negra" al dia evita infarts, prevén la depressió i, si s'assaboreixen abans d'anar al llit, no només no exciten tant com diuen sinó que ajudaran a dormir millor. Fins i tot, mentre descansem plàcidament, ens llevarem rejovenits, per les propietats antioxidants. L'únic inri és que, per evitar engreixar-nos, haurem de saber limitar-nos a les dues pecetes de la rajola perquè si no, l'endemà haurem de caminar una mica, fet que ens mantindrà encara més joves i en forma. I llavors, per què tanta llegenda negra contra la xocolata?
Després de llegir aquest article a la publicació Ets el que menges, on s'enumeren els beneficis de la xocolata, vaig corrents a comprar aquest remei tan fabulós...

Les paraules que van convertir Bergoglio en papa -el text que va convèncer els cardenals


notic_11
El manuscrit de Bergoglio
Fa exactament un mes, un dijous plujós com quasi tots els dies d'aquest març romà passat per aigua, el cardenal arquebisbe de Buenos Aires va pujar a l'escenari de la sala Pau VI, un enorme auditori on estaven reunits més de 200 cardenals per preparar l'elecció del nou papa. Va parlar molt poc, només tres minuts i mig, i sempre en aquell to tranquil, però quan va apartar-se del micròfon, havia impressionat un bon nombre de porprats. El seu nom, que ja havia quallat en el conclave del 2005 on, però, va vèncer Joseph Ratzinger, va tornar a sonar amb força just abans del conclave -és per això que jo, al diari Ara, el vaig incloure quasi in extremis a la la llista de papables, com a candidat de darrera hora-.
No es coneix gaire fora de Roma, però la reunió de cardenals coneguda com a Congregació General que es reuneix just abans del conclave és tant o més decisiva que l'aplec de cardenals electors, dies després, a la Capella Sixtina. Allí, en aquell auditori, els cardenals poden escoltar en viu i directe els qui sonen com a papables, per decidir si els fan el pes, o descobrir un candidat nou, un Obama, un Bergoglio. També aprofiten les pauses per al cafè, molt llargues, per començar a debatre quin candidat els agrada més. Quan la meitat d'ells, els menors de 80 anys, entren a la Capella Sixtina, ja tenen en ment alguns candidats i de fet, només han de votar, més que negociar o sospesar. Trien entre un grapat limitat de candidats que sovint han causat bona impressió durant la Congregació General, la majoria dels quals han sortit ja en la primera i decisiva votació.
El nom de Bergoglio va sortir ja en molt bona posició des de la primera fumata. Li donaven suport els amics de sempre, els que confiaven en una altra manera de fer Església. Però si aquest cop li van donar suport cada cop més cardenals, fins a la cinquena i definitiva votació, va ser, en bona part, gràcies a la intervenció d'aquell set de març. Què va dir?
Ho ha revelat avui el cardenal de La Havana, Jaime Ortega -ens hem d'acostumar que ara, sovint les notícies papals no sorgeixen de Roma, sinó d'Amèrica Llatina, nou epicentre de la jerarquia catòlica-. Va quedar tan embadalit amb el discurs de Bergoglio, que es va acostar al llavors cardenal per demanar-li que li passés el text. L'argentí li va contestar que l'havia improvisat, però el dia següent li va passar unes notes amb el que recordava. El diari Palabra Nueva, revista de l'arxidiòcesi de l'Havana, el publica.
Són quatre punts, recollits sota el títol "Evangelització, la raó de ser l'Església", i en què recorda com Pau VI parlava "de la dolça i consoladora alegria d'evangelitzar", i és "el mateix Jesús qui, des de dins, ens impulsa".
1. Evangelitzar suposa "zel apostòlic", que l'Església "surti d'ella mateixa" i "vagi cap a les perifèries, no només geogràfiques, sinó també les existencials: les del misteri del pecat, les del dolor, la injustícia, la ignorància", l'absència de religió, "les del pensament, les de tota misèria".
2. Si l'Església no surt d'ella mateixa, queda atrapada en un "narcisisme teològic" i emmalalteix, com la dona encorbada de l'Evangeli. Aquesta Església atrapa Jesús dins i no el deixa sortir.
3. L'Església llavors creu tenir llum pròpia, i oblida que la llum, com a la lluna, li ha de venir de fora. Cau llavors en la "mundanitat espiritual", aquest "viure per donar-se glòria els uns als altres" i que es contraposa a l'"Església evangelitzadora" descrita al document del Concili Vaticà II "Dei Verbum". Per anar cap a aquesta segona Església i "salvar ànimes", calen canvis i reformes.
4. El proper papa ha de ser "un home que, des de la contemplació i adoració de Jesús ajudi l'Església a sortir d'ella mateixa cap a les perifèries existencials, que l'ajudi a ser mare fecunda que viu de la dolça i consoladora alegria d'evangelitzar".
Certament, quan va pujar a l'escenari i va dir aquestes paraules, Jorge Mario Bergoglio no sabia que aquest nou papa seria ell.


El text integral, el trobeu clicant aquí.
L'explicació del cardenal Ortega es troba aquí.


diumenge, 24 de març del 2013

Francesc vol una Església que sàpiga somriure

-->
ANSA
El papa Francesc ha obert el pontificat advocant per una Església de rostre misericordiós i pobre, i avui, en la seva segona missa multitudinària a Sant Pere, ha completat aquest retrat pintant-hi un somriure. El papa argentí ha demanat “joia” als cristians en obrir la seva primera Pasqua catòlica, rebutjant així el model d'Església, molt extès encara avui, que posa l'èmfasi en el sacrifici, la penitència i la flagelació pels errors comesos per un mateix i pels altres.
A aquesta Església de tons foscos, el papa jesuïta contraposa la del “Jesús que ha despertat tantes esperances, sobretot entre la gent humil, pobra, oblidada, la que no compta als ulls del món”.
Davant una plaça plena de palmons i branques d'olivera agitats per nens -n'ha besat almenys una quinzena en el llarg i ovacionat recorregut en papa-mòbil- Francesc ha suplicat als joves que transmetin alegria arreu del món i diguin: “És bo seguir Jesús”. “Hem de viure una fe amb cor jove” i no sentir vergonya per la creu de Jesús, “un Rei molt especial, que ens ensenya a servir, a estimar”, diu.
“Un cristià no pot ser mai trist, no us deixeu vèncer pel desànim. La nostra no és una joia que neix del posseir moltes coses, sinó d'haver trobat una persona, Jesús, que és enmig de nosaltres, i de saber que no estem sols ni en els moments més difícils”, afirma el nou papa. Ha tornat a citar el diable, tot un clàssic en el seu vocabulari, assegurant que acostuma a aparèixer en els moments difícils “disfressat d'àngel”, per insuflar pena. “No us deixeu robar l'esperança!”, ha insistit diversos cops durant l'homilia del Diumenge de Rams.
Ansa
Una altra petició ha estat recordar als cristians que el “tron de Jesús” no és el del poder, sinó la fusta d'una creu. Per això, el cristià ha d'intentar “una miqueta” lluitar contra el mal del món i rebutjar una vida basada en els diners, que no serveixen de res contra la mort. “La meva àvia em deia que el sudari no té butxaques”, ha explicat, en l'estil senzill amb què vol impregnar el seu missatge com a cap de l'Església catòlica.
“Quantes ferides infligeix el mal a la humanitat! Guerres, violències, conflictes econòmics que es llancen sobre els més dèbils”, enuncia. “Amor al diner, poder, corrupció, divisions, crims contra la vida humana i contra la creació! I també, cadascun de nosaltres ho sap, els nostres pecats personals: la falta d'amor i respecte a Déu, al pròxim i a tota la creació”, lamenta. Però el cristià no pot ni deixar-s'hi arrossegar, ni deixar-se desanimar: “La Creu de Crist, abraçada amb amor, condueix no a la tristesa, sinó a l'alegria de ser salvats i de fer una miqueta el que va fer ell el dia de la seva mort”.
El papa ha tornat a ficar-se els fidels a la butxaca en treure's la vestimenta litúrgica per anar a saludar-los en papa-mòbil descapotable vestit senzillament de blanc i baixar-hi en diverses ocasions per abraçar alguns pelegrins, sobretot discapacitats, i saludar-los a tot amb el polze cap amunt en gest de complicitat.

* Reelaboració de la notícia publicada al diari ARA