dijous, 20 de maig de 2010

El palau del Papa, per dins, amb el Papa dins (I)

Aquest matí un sol valent aplaudia la vinguda del gran dia. M'havia tocat, com aquell qui guanya un número de la rifa, la possibilitat d'assistir com a periodista a una audiència del Papa Benet XVI. No sabia que em tocaria tan aviat, al segon intent. És clar que havia apostat bé les meves cartes. Havia demanat assistir a l'audiència... al primer ministre de Tonga!

"Ets tu de Tonga?", em pregunta, rient, un fotògraf del diari dels bisbes, Avvenire. Li ric la broma, i reconec que amb el to de pell i els cabells bruns tinc la sort d'encaixar en molts països. Falten pocs minuts pel migdia i ens trobem en una petita estança secreta -no apareix en la majoria de mapes interns del palau vaticà-. Una avantcàmera més aviat fosca, tan estreta que quasi es poden tocar, a banda i banda, els mosaics confeccionats pels alumnes artistes de la Fabbrica de San Pietro. Darrera han quedat l'escalinata que neix sota el porxo d'estàtues de Sant Pere, el pati de San Damaso, enquadrat per tres pisos de finestrals en arc i on la guàrdia suïssa, amb els capells ornat amb ploma vermell-flama, han assajat la presentació d'armes. També enrera ha quedat la Loggia di Raffaelo, una galeria coberta de voltes pintades que per si soles ja valdrien la visita, i la sala Clementina, fastuossíssima, que amb el nom rendeix homenatge a Clement VIII, el Papa que va fer construir aquest edifici. I just a l'altra banda de la paret tenim encara la sala Ambrogiana, en honor a l'escultura de fusta meravellosa que recorda el Sant.

Finalment, s'obra una porta adomassada de blau pàl·lid del davant, tant camuflada en la sala que quasi sembla una pintura, i entrem a la biblioteca privada del Papa. Ell és a la nostra esquerra, al costat del seu escriptori. Està atenent el primer ministre, Feleti Vakauta Sevele. Al primer ministre l'hem vist uns minuts abans travessant la Sala Clementina. El precedien cinc homes cerimoniosos, quatre de frac gris i, al mig, un de negre ornat amb medalles. Darrera el primer ministre, que desfila amb l'arquebisbe Harvey a la dreta, camina sola la seva muller -què lleig, deixar-la allà al darrera, pobreta- i quatre dignataris més de Tongo tots en rigorosa fila índia. Em sembla d'estar al segle XVII, el de les perruques blanques.

Ara, però, el Papa parla en anglès amb curiós accent afrancesat a l'hoste, i com em diu al costat l'únic altre periodista, un gentleman britànic, 25 anys de Vaticà a les esquenes, sembla que no s'acaben d'entendre, perquè el Papa pregunta una cosa i el premier sembla que respon una altra. Ens fan sortir de seguida. En acabar l'audiència, ens tornen a deixar entrar a la Biblioteca. És un dir, anomenar Biblioteca aquesta estança, perquè només hi ha dues llibreries, al fons. Del Cinc-cents, diuen, això sí. Es diu que dins hi ha Bíblies en totes les llengües, però estan totes enquadernades de gris clar. Visualment,la biblioteca no es diferencia de molt a la de la sala d'espera del meu metge. El que és més ampul·lós és la resta de la sala, que tot i això és diàfana comparada amb d'altres palaus italians: ampla, nua, motllura amb lleuger toc daurat al sostre i, a terra, una gran alfombra al mig envoltada de cadires de pell clara. A més de l'escriptori del Papa amb dues petites escultures al costat. També hi ha dues pintures importants -al fons, la Coronació de la Verge de Pinturicchio- i un commovedor, superb Crist de l'escola de Giotto, de mirada sofrent però que desprèn una estranya sensació de calma.

El Papa acompanya l'hoste al fons de la sala, a l'altra banda de l'alfombra, sota el Pinturicchio. Vestit de blanc trencat i solideu (boineta) del mateix color, li ressalten les sabates vermelles de punta rodona. Llavors, un a un, com actors entrant en escena, apareixen els altres membres de la delegació tongana: primer la dona del premier, després l'ambaixador a Londres, la seva senyora, un conseller econòmic, i una secretària. Les dones, corpulentes, vesteixen vestits de seda amb una mena d'alfombreta de lli enrotllada a mode de sobre-faldilla. L'únic toc exòtic. Cada convidat ha de travessar tota l'habitació per venir a la trobada del Papa. Les dones s'agenollen, una fins i tot li col·loca al Pontífex les mans sobre el cap perquè la beneeixi.

Tot molt protocol·lari, si no fos per un petit detall. Els convidats han portat una rica safata de plata amb rosaris i anells matrimonials per beneir. Sembla que la delicadesa no sigui el seu fort, perquè... quina imatge hi ha en quatre de les cinc capsetes on han col·locat rosaris? El Papa Wojtila! Només en una apareix Ratzinger, que saluda...el seu predecessor. Hi ha sentiments més forts que qualsevol diplomàcia.

Finalment, surten d'escena i un exquisit Matteo Bruni, el cicerone dels periodistes, em presenta el Papa. Està a l'altra banda de l'escriptori, i en endevinar que parlen de mi, avanço amb timidesa. No m'agenollo, ni li beso l'anell, com han fet les senyores de Tonga, però faig una inclinació de cos i li dono la mà. Li explico on treballo, i llavors ell em pregunta: "També treballes per algun mitjà de Tonga?" Ric, però tinc el dubte de si fa broma o va de debò, i llavors li etzibo, ràpida, que no, que si estic allà és perquè tenia un gran desig de veure'l. La veritat, vaja. I com que m'han dit que no se li pot fer cap pregunta -i si se li fa, no contesta- deixo aquí la meva primera trobada cara a cara amb el Papa. Els periodistes, de vegades, som els que menys informació tenim o o podem compartir. Em dic, quina llàstima, com a Sandra i com a periodista tinc tantes coses a comentar-li, i potser a ell, com a persona, i com a cap espiritual d'una comunitat, també li plauria més poder parlar amb algú més divertit que un estaquirot.

****************************
P.D. Tonga? Al principi pensava que era una broma. Doncs no, la memòria em fallava. És un arxipèlag d'Oceania, entre Nova Zelanda i Samoa, de 100.000 habitants, amb un rei que sembla que ho vol controlar tot. Es veu que, havent estat una colònia britànica fins el 1970, el rei de Tonga ha emulat la Reina d'Anglaterra i posseeix ell també la major riquesa del país -drassanes navals-. La qüestió és que el governant d'aquest país insignificant des del punt de vista geopolític té dret a tots els honors i també a veure el Papa. I de pas, permet que una corresponsal de diaris mitjanets tirant a petits com els meus pugui colar-se a fer la llufa pels apartaments papals.

dimarts, 18 de maig de 2010

No és el No-Do

"España se singulariza en el concierto de naciones por su fe" (católica). "Y por su lengua transmisora de cultura". (Només una llengua, faltaria més.)
"La lengua y la cultura y esa Cruz fue la que los misioneros llevaron a América en una de las mayores gestas de una nación en la historia del mundo". (Només es van carregar milions d'indis i n'obligaren a convertir-se a la força a milers, com denunciava Bartolomé de las Casas ja fa 500 anys*).
No, no són frases del No-Do.
Formen part del discurs d'agraïment, avui, de l'ambaixador espanyol a la Santa Seu, Francisco Vázquez (PSOE) en rebre una condecoració de l'arquebisbe castrense Luis del Río, a Roma.
El mateix Francisco Vázquez que va ser alcalde de la Corunya i que ha escombrat cap a casa ara que l'alcalde de Roma, Gianni Alemanno, li ha demanat que li cedeixi la seu de l'ambaixada per a un acte benèfic. Els diners que es recaptin a la seu de l'ambaixada espanyola aniran en part a un menjador social... gallec, com informa Paloma Gómez-Borrero.
Sí, parlem del mateix Vázquez que no només ha afavorit la visita del Papa a Santiago de Compostel·la el proper novembre, sinó que no va moure un dit perquè anés a visitar també Barcelona, com demanava el cardenal català Sistach. Però al final el Papà consagrarà la Sagrada Família com li ha demanat Sistach en solitari, perquè Gaudí és més gran que qualsevol mediocritat.


*"Otra vez, este mesmo tirano fue a cierto pueblo que se llamaba Cota, y tomó muchos indios he hizo despedazar a los perros quince o veinte señores y principales, y cortó mucha cantidad de manos de mujeres y hombres, y las ató en unas cuerdas, y las puso colgadas de un palo a la luenga, porque viesen los otros indios lo que habían hecho a aquellos, en que habría setenta pares de manos; y cortó muchas narices a mujeres y a niños". Bartolomé de las Casas, Brevísima relación de la destrucción de las Indias.
**Val a dir que no ha estat només Vázquez a desatendre la petició del bisbat català. Tampoc no han mogut un dit: la Conferencia Episcopal Española, el Govern Zapatero, el Rei. Tots ells, en canvi, van intercedir davant el Papa perquè anés a Santiago.