dimecres, 11 de febrer de 2009

Un temps per viure, un temps per morir

L'Eluana podria ser jo, o tu. Una estimada germana bessona, un ésser molt proper.
La mort l'ha fet pròxima. Per fi ha trobat la pau. I el seu ésser ara arriba a tot arreu. Mentre vivia, mentre era forçada monstruosament a mantenir en vida el seu cos, ella no hi era. Ara sí que hi és. Ara ella és aquí per recordar-nos que la vida és un instant, que res val la pena més que la voluntat.
No tinc passat, l'he deixat enrera. Ara només hi ha present i futur. I aquesta unió amb aquesta nova amiga espiritual, que viu perquè ha mort. Perquè hi ha un temps per a viure, i un temps per a morir. I el seu dia per morir va ser fa 17 anys. Tot aquest temps, ha patit una violació permanent de la seva natura. Per fi suggeria avui Il Corriere l'horror de la situació, les llagues, l'absurd. La màquina que impedeix la dignitat de la persona.
No sé quanta gent haurà estat amb algú en el moment de morir. De cop, un sap que és l'hora i ja no la vol allargar més. Sap que ha de marxar. I des d'aquell moment, el què tarda el cos a seguir la voluntat és només una agonia. Hi ha una nova situació que impel·leix la voluntat més enllà.
L'Eluana se n'ha anat ràpid. Li han donat l'oportunitat de ser ella, i no ha esperat gens. Per fi la carcassa del seu cos ja no és motiu de manipulació per a ningú, i és lliure d'ensenyar-nos a viure. Perquè ella ara viu, més fins i tot que quan vivia aquesta vida atrafegada, distreta, sense present.