dissabte, 30 de gener del 2010

L'aranyó

Confessem-ho; la visió, de sobte, d'una aranya negra que s'introdueix en la meva plaent intimitat em submergeix en un remolí del pànic. Un animaló petit, minúscul, que només és visible a l'ull perquè camina pel parquet blanc i s'arrauleix al costat d'una figureta vermella, em rebolca en la paor.
Jo, que acabo de llegir els pacients arguments de Plató sobre la supremacia de la part racional de l'ànima en l'home, cerco de respirar fons i fugir de la irracionalitat. Però les potes com a garfis de la bestiola són una amenaça molt superior a les forces de tot un exèrcit de neurones en combat.
No hi ha res a fer. Per a mi, aquest ésser, insignificant en mida, és la personificació del mal. Què cal fer, amb el mal? Esclafar-lo? Això em diuen els instints: eliminar la font de la pertorbació de l'ànim, i de seguida. Però una altra veueta -la consciència, en dirien- em clama que és una injustícia matar, utilitzar la superioritat de les meves forces per a vèncer.
Només hi ha una solució que em permet tornar a la meva pau sense tacar-me amb el mal: agafar el bitxo i llençar-lo fora, per la finestra, perquè pugui tornar al seu espai natural: les herbes i, entre elles, la seva font d'aliment. Però, ai caram, és fàcil de dir, això! Cal tenir el coratge d'agafar un tros de paper, i pensar, fredament, en quins plecs hi he de fer perquè pugui servir d'eina sense que faci de tobogan cap als meus dits.
Què ràpid és, el mal! Al primer intent, vola a uns mil·límetres de la meva mà -menteixo, a uns centímetres, però ja se sap que l'angúnia no és objectiva-, i llenço per terra bèstia i paper.
Cal, però, acabar allò que s'ha començat. Segon intent, i aquella negror amb potes puja ara dòcilment sobre el full: ja no el fuig, s'hi avé. La victòria de la perseverància? Amb l'aranyó ja immòbil, puc deixar-lo tranquil·lament a l'ampit de la finestra i tancar-ne els vidres per deixar-lo fora. Per evitar que les potes fastigoses arribin mai a tocar la meva pell.
Em dic: potser és per això que Déu permet que hi hagi el mal. Perquè extirpar-lo és la solució fàcil, la mateixa que triaria el mal. És deixar que guanyi. Apartar-lo és l'únic camí, i el més atrevit. Deixar el món en llibertat de triar els seus camins.

Vida en un carrer desert

Encara no són les vuit del matí i cau un diluvi a Roma, però el dia es lleva de pressa, a marxes forçades, vencent la tenebra i l’oratge. Un gos solitari travessa rabent un carrer desdibuixat entre un descampat de terra i un d’herbes altes. Se suposa que som en un barri chic de Roma –ho delata la quantitat de mendicants que aguaiten els burgesos i intel·lectuals d’esquerra que s’atansen a les pastisseries-, però l’abandó és un paisatge quotidià. Uns eterns moments després apareix, finalment, l’amo, un home distingit d’aire vagament anglès, amb el paraigua encara a la mà, vencent ell també el diluvi i el vent.
Es cola sense pensar-s’ho per entre una tanca de ferro esbotzada, que deixa una ferida prou gran com perquè s’hi pugui enfilar una persona. Es el camí cap a l’estació de tren, per aquí no n’hi ha d’altre. Com que a Roma falta l’organització i l’estat, els romans improvisen solucions d’emergència que acaben convertint-se en la normalitat.
El gos, negre i blanc, de caça, sembla acomplir un ritus: ha aprofitat l’absència de senyor per furgar entre els arbres i les males herbes -potser s'ha parat a ensumar els sostens negres oblidats entre les arrels d'un arbre, testimonis sòrdids d'una transgressió en nit fosca-, però ara que veu el company s’hi arrapa i trota alegrement al costat. Ha estat lliure uns moments, però ara pesa més l’amistat amb el caminant. Desapareixen junts.
Un segon després, creua en sentit contrari una banda de quatre gossos. Apareixen un al cantó de l’altre, així que és clar que estan lligats. Però no és això només el què els delata: és també l’aire impacient, neguitós, forçat. No tenen l’alegria que dóna la llibertat. Però tampoc la dona que els domina tindrà mai la satisfacció d’un gest espontani, desinteressat, d’amistat.