dissabte, 30 de gener de 2010

L'aranyó

Confessem-ho; la visió, de sobte, d'una aranya negra que s'introdueix en la meva plaent intimitat em submergeix en un remolí del pànic. Un animaló petit, minúscul, que només és visible a l'ull perquè camina pel parquet blanc i s'arrauleix al costat d'una figureta vermella, em rebolca en la paor.
Jo, que acabo de llegir els pacients arguments de Plató sobre la supremacia de la part racional de l'ànima en l'home, cerco de respirar fons i fugir de la irracionalitat. Però les potes com a garfis de la bestiola són una amenaça molt superior a les forces de tot un exèrcit de neurones en combat.
No hi ha res a fer. Per a mi, aquest ésser, insignificant en mida, és la personificació del mal. Què cal fer, amb el mal? Esclafar-lo? Això em diuen els instints: eliminar la font de la pertorbació de l'ànim, i de seguida. Però una altra veueta -la consciència, en dirien- em clama que és una injustícia matar, utilitzar la superioritat de les meves forces per a vèncer.
Només hi ha una solució que em permet tornar a la meva pau sense tacar-me amb el mal: agafar el bitxo i llençar-lo fora, per la finestra, perquè pugui tornar al seu espai natural: les herbes i, entre elles, la seva font d'aliment. Però, ai caram, és fàcil de dir, això! Cal tenir el coratge d'agafar un tros de paper, i pensar, fredament, en quins plecs hi he de fer perquè pugui servir d'eina sense que faci de tobogan cap als meus dits.
Què ràpid és, el mal! Al primer intent, vola a uns mil·límetres de la meva mà -menteixo, a uns centímetres, però ja se sap que l'angúnia no és objectiva-, i llenço per terra bèstia i paper.
Cal, però, acabar allò que s'ha començat. Segon intent, i aquella negror amb potes puja ara dòcilment sobre el full: ja no el fuig, s'hi avé. La victòria de la perseverància? Amb l'aranyó ja immòbil, puc deixar-lo tranquil·lament a l'ampit de la finestra i tancar-ne els vidres per deixar-lo fora. Per evitar que les potes fastigoses arribin mai a tocar la meva pell.
Em dic: potser és per això que Déu permet que hi hagi el mal. Perquè extirpar-lo és la solució fàcil, la mateixa que triaria el mal. És deixar que guanyi. Apartar-lo és l'únic camí, i el més atrevit. Deixar el món en llibertat de triar els seus camins.

1 comentari:

Luis Soravilla ha dit...

Brava! Brava tu, vull dir. L'aranya, fortunata. ;)

És difícil dir què s'ha de fer amb el mal: retrocedir? fer-li front? apartar-se? esclafar-lo? cercar una altre camí? Es difícil perquè sovint no sabem què és el mal, ni tan sols què és dolent. Harendt va dir una cosa que, a força de dir-se, ja no és ni original: el mal és anodí, el mal més gran és vulgar, pràcticament gris.

De tota manera, l'atac de la brutal aranya ha estat un repte superat amb nota. No sabem que hauria dit Plató de tot plegat, encara que Aristòtil hauria parlat de l'aranya en acció o en potència, quines coses.