dissabte, 30 de gener de 2010

Vida en un carrer desert

Encara no són les vuit del matí i cau un diluvi a Roma, però el dia es lleva de pressa, a marxes forçades, vencent la tenebra i l’oratge. Un gos solitari travessa rabent un carrer desdibuixat entre un descampat de terra i un d’herbes altes. Se suposa que som en un barri chic de Roma –ho delata la quantitat de mendicants que aguaiten els burgesos i intel·lectuals d’esquerra que s’atansen a les pastisseries-, però l’abandó és un paisatge quotidià. Uns eterns moments després apareix, finalment, l’amo, un home distingit d’aire vagament anglès, amb el paraigua encara a la mà, vencent ell també el diluvi i el vent.
Es cola sense pensar-s’ho per entre una tanca de ferro esbotzada, que deixa una ferida prou gran com perquè s’hi pugui enfilar una persona. Es el camí cap a l’estació de tren, per aquí no n’hi ha d’altre. Com que a Roma falta l’organització i l’estat, els romans improvisen solucions d’emergència que acaben convertint-se en la normalitat.
El gos, negre i blanc, de caça, sembla acomplir un ritus: ha aprofitat l’absència de senyor per furgar entre els arbres i les males herbes -potser s'ha parat a ensumar els sostens negres oblidats entre les arrels d'un arbre, testimonis sòrdids d'una transgressió en nit fosca-, però ara que veu el company s’hi arrapa i trota alegrement al costat. Ha estat lliure uns moments, però ara pesa més l’amistat amb el caminant. Desapareixen junts.
Un segon després, creua en sentit contrari una banda de quatre gossos. Apareixen un al cantó de l’altre, així que és clar que estan lligats. Però no és això només el què els delata: és també l’aire impacient, neguitós, forçat. No tenen l’alegria que dóna la llibertat. Però tampoc la dona que els domina tindrà mai la satisfacció d’un gest espontani, desinteressat, d’amistat.

1 comentari:

Luis Soravilla ha dit...

T'estàs superant a tu mateixa. Guarda tot el que escrius aquí, que podries fer un bon llibre de tot plegat.