Bellesa sublim i gastada

A Roma, la paraula bellesa se'm gasta. No és que no hi hagi lletjor, ni roïnesa, ni vulgaritat. N'hi ha, i és evident, palpable, cridanera. Però difícilment en cap altre indret del món hi ha tanta bellesa en la màxima sublimitat. Ho deia l'Adriano en sortir d'una mostra -sublim, inimitable, insuperable, tornem-hi!- a la Galeria Borghese, ja en si una obra d'art. Em diu ell: hi havia tanta bellesa, aquí dins -els estadis més sublims de l'escultura en Bernini, de pintura en Caravaggio- que n'he sortit torbat.
Només faltava sortir, a les onze del vespre d'un dia de gener, i trobar el jardí desert, que deixava arribar fins a nosaltres les notes de l'aigua, atraients. Ens hi hem acostat com els somnàmbuls d'un somni, perquè oníric era el paisatge. Una placeta de bancs de marbre il·luminats pels fanalons i la mitja lluna, panxa enlaire, entre els arbres. I al bell mig, un caminet també invitador, prohibit, que s'endinsa en la nit.
Ja prou, em dic. Ara haig de marxar, sóc jo la què escapo, temerosa que acabi l'encanteri. Però, encara no hem sortit d'aquest jardí de les meravelles per entaforar-nos en el tràfic eixordador del Muro Torto, que l'Adriano i jo quedem bocabadats d'una escena més enllà de la tanca de pedra: un llimoner i un nesprer en el màxim de l'esplendor, amb fruits gustosos i esplèndids, madurs, alguns ja pel terra. Sí que deu ser un somni, perquè som a gener, i aquest espectacle és contra natura. Un altre miracle que quedarà engabiat en uns instants, quan el vigilant doni la volta a la clau d'un cancell vulgar, anodí, gastat.