San Lorenzo, nit primera

Jo que pensava que començava a conèixer Roma, i encara no havia posat els peus al barri de San Lorenzo. Cauen aquí tots els arquetips, com monedes que s'escapen de la butxaca dels pantalons. Això no és la Roma històrica, majestuosa, impassible, d'arenes movedisses. Això és Berlín, la ciutat a mig fer, la cultura que s'esparpella entre velles fàbriques, la pizza de tota la vida i el bar més alternatiu, el pastificio -quina paraula adorable- elegant a només unes passes d'un carrer solitari, nafrat per les vies d'un tramvia que a aquella hora ja no passa, que va a parar sota un pont elevat, com a les millors pel·lícules de Brooklyn.
A la via dels Enotri, nom que evoca un poble antiquíssim, pre-romà, primitiu, entrem en un bar on el grup del Filippo Trentalace cavalca entre la nostàlgia de la cultura-cultura, la d'època comunista als països d'Occident, i un toc post-modern. Aquest nano -quin carisma, aquests italians- es menja el públic amb vocables incomprensibles per a la majoria dels noctàmbuls de Barcelona: pathos, Schopenhauer, Le Corbusier, chansonnier. I la gent riu i aplaudeix!
Fora, fa un fred espantós, i els forats a la calçada que esderneguen la moto fan interminable la tornada a casa. Però Roma és l'única ciutat on per tornar al niu has de passar de la vella fàbrica renovada de San Lorenzo a les formes escultòriques del Colosseu, aquest habitant immens de Roma que deixa el cor encongit, per la grandiositat, la bellesa, la història que encara li batega dins. I encara en girar una curva t'encares amb el misteri del temple circular de Vesta, una capsa romana de gràcil forma i secrets divins segellats entre les parets tapiades. Roma és una ciutat per viure amb el bon temps, i no amb aquest fred humit, gelat, que fa témer pel microscòpic llimoner de la terrassa enfonsada d'allò que en dic casa. L'hivern, però, és necessari. T'obre la gana per a noves descobertes d'aquesta ciutat que mai s'acaba.