divendres, 22 de gener de 2010

Bellesa sublim i gastada

A Roma, la paraula bellesa se'm gasta. No és que no hi hagi lletjor, ni roïnesa, ni vulgaritat. N'hi ha, i és evident, palpable, cridanera. Però difícilment en cap altre indret del món hi ha tanta bellesa en la màxima sublimitat. Ho deia l'Adriano en sortir d'una mostra -sublim, inimitable, insuperable, tornem-hi!- a la Galeria Borghese, ja en si una obra d'art. Em diu ell: hi havia tanta bellesa, aquí dins -els estadis més sublims de l'escultura en Bernini, de pintura en Caravaggio- que n'he sortit torbat.
Només faltava sortir, a les onze del vespre d'un dia de gener, i trobar el jardí desert, que deixava arribar fins a nosaltres les notes de l'aigua, atraients. Ens hi hem acostat com els somnàmbuls d'un somni, perquè oníric era el paisatge. Una placeta de bancs de marbre il·luminats pels fanalons i la mitja lluna, panxa enlaire, entre els arbres. I al bell mig, un caminet també invitador, prohibit, que s'endinsa en la nit.
Ja prou, em dic. Ara haig de marxar, sóc jo la què escapo, temerosa que acabi l'encanteri. Però, encara no hem sortit d'aquest jardí de les meravelles per entaforar-nos en el tràfic eixordador del Muro Torto, que l'Adriano i jo quedem bocabadats d'una escena més enllà de la tanca de pedra: un llimoner i un nesprer en el màxim de l'esplendor, amb fruits gustosos i esplèndids, madurs, alguns ja pel terra. Sí que deu ser un somni, perquè som a gener, i aquest espectacle és contra natura. Un altre miracle que quedarà engabiat en uns instants, quan el vigilant doni la volta a la clau d'un cancell vulgar, anodí, gastat.

San Lorenzo, nit primera

Jo que pensava que començava a conèixer Roma, i encara no havia posat els peus al barri de San Lorenzo. Cauen aquí tots els arquetips, com monedes que s'escapen de la butxaca dels pantalons. Això no és la Roma històrica, majestuosa, impassible, d'arenes movedisses. Això és Berlín, la ciutat a mig fer, la cultura que s'esparpella entre velles fàbriques, la pizza de tota la vida i el bar més alternatiu, el pastificio -quina paraula adorable- elegant a només unes passes d'un carrer solitari, nafrat per les vies d'un tramvia que a aquella hora ja no passa, que va a parar sota un pont elevat, com a les millors pel·lícules de Brooklyn.
A la via dels Enotri, nom que evoca un poble antiquíssim, pre-romà, primitiu, entrem en un bar on el grup del Filippo Trentalace cavalca entre la nostàlgia de la cultura-cultura, la d'època comunista als països d'Occident, i un toc post-modern. Aquest nano -quin carisma, aquests italians- es menja el públic amb vocables incomprensibles per a la majoria dels noctàmbuls de Barcelona: pathos, Schopenhauer, Le Corbusier, chansonnier. I la gent riu i aplaudeix!
Fora, fa un fred espantós, i els forats a la calçada que esderneguen la moto fan interminable la tornada a casa. Però Roma és l'única ciutat on per tornar al niu has de passar de la vella fàbrica renovada de San Lorenzo a les formes escultòriques del Colosseu, aquest habitant immens de Roma que deixa el cor encongit, per la grandiositat, la bellesa, la història que encara li batega dins. I encara en girar una curva t'encares amb el misteri del temple circular de Vesta, una capsa romana de gràcil forma i secrets divins segellats entre les parets tapiades. Roma és una ciutat per viure amb el bon temps, i no amb aquest fred humit, gelat, que fa témer pel microscòpic llimoner de la terrassa enfonsada d'allò que en dic casa. L'hivern, però, és necessari. T'obre la gana per a noves descobertes d'aquesta ciutat que mai s'acaba.