dilluns, 15 de desembre de 2014

Si un nen plora, no se l’ha de fer fora de l’església, diu Francesc

Una revolució per als pares que entren a l'església amb nens, quasi amb sentiment de culpa. Estan avesats a rebre mirades de reprovació si el nen fa alguna exclamació en veu alta, o si s'aixeca del banc quan tothom seu. I si es posa a plorar, surten disparats cap a la porta del temple, amb cap cot i caminant tan de pressa com els és possible.

Fins i tot si renuncien a la missa i entren a l'església fora d'hores, sempre hi haurà algú que criticarà que el nen pugi a l'altar per admirar una estàtua o unes flors, que circuli lliurement topant sense voler amb algun banc, o que faci alguna exclamació massa entusiasta.

Recordo molt bé una de les ocasions en què la meva filla i jo vam ser blanc d'ires. La nena, llavors de dos anys, estava entusiasmada d'haver entrat uns minuts al temple, on hi havia només un parell de persones. En creuar la porta, va fer senyal de posar-se un dit a la boca per assenyalar que calia parlar fluixet. Un cop dins, va mirar Jesús a la creu i va exclamar, amb veu més alta, que aquell era "el Jesús de la festa", perquè li havia parlat de la Pasqua. Va voler encendre-hi una espelma i em va reclamar la moneda més gran. Llavors va entrebancar-se amb un banc amb el conseqüent estrèpit. Una senyora que passejava pel temple es va precipitar cap a mi per renyar-me.

Li vaig replicar: "Vaja, no deia Jesús: deixeu que els nens vinguin a mi? Aquí també és casa seva. Ella ja mira de parlar fluixet i de no fer soroll, però no deixa de ser una nena. Després ens queixarem quan no hi hagi gent jove a missa. Miri ara on és la nena: s'ha agenollat al banc davant l'estàtua de la Verge Maria, com veu que fem altres persones i jo, i se la mira; que no és preciós?".

Francesc a la parròquia romana. Foto: Repubblica
Ara, si em tornés a passar, quasi li podria repartir a l'escandalitzada senyora una còpia del diari La Repubblica que informa de les meravelloses paraules del papa Francesc aquest diumenge 14 de desembre de 2014 mentre parlava amb famílies de nens acabats de batejar, a la parròquia de San Giuseppe all'Aurelio, a Roma.

Ha recordat les paraules de Jesús: "Deixeu que els nens vinguin a mi". "El seu plor és la millor predicació".

"Els nens ploren, fan soroll, van d'un cantó a l'altre. Però em molesta molt quan, a l'església, un nen plora i hi ha qui diu que ha de marxar fora. El plor del nen és la veu de Déu: mai se l'ha de fer fora de l'Església".


dimarts, 4 de novembre de 2014

El 9 de Novembre agafaré un tren per vosaltres

El 9 de novembre, votaré per tots els catalans, famosos o anònims, que durant tres segles de repressió cultural han lluitat per mantenir viva una flama que d'altres s'entestaven a apagar a trets de canó. Eren rebels? Valents? Somiatruites? Estimaven. I l'amor és lluita.
Si hagués participat a aquest emocionant vídeo, hauria recordat, en especial, Salvador Espriu, que explicava així el sentit dels seus versos:

 "Hem viscut per salvar-vos els mots
Per retornar-vos el nom de cada cosa".

Ell que, profètic, veia possible la resurrecció d'aquells óssos, d'aquelles calaveres, en què havien convertit la nostra llengua, el nostre món. El 9 de novembre, faré l'esforç d'agafar un tren, tres hores d'anada i tres de tornada, diversos taxis i molts calers, per votar a Milà... Dic esforç perquè estaré embarassada de vuit mesos, i afegint-hi les meves xacres, ja ara cada moviment és una fatiga. Però és que ho faig, sobretot, per tu, filla que ara jugues en català i. de vegades, en italià a la banyera, i també per tu, que encara has de néixer. Només el "seny" de sentir-me segura que aguantaràs bé el viatge, tu la més petita i desconeguda, podria impedir la "rauxa" de voler complir el somni de tota una vida: poder expressar en llibertat quin futur vull per al meu poble i la meva llengua.

Vosaltres, petites meves que viviu, o sou a punt de viure, en català en aquesta terra estrangera que ens acull i que també és la nostra. Els catalans no som excloents i estimem altres terres i altres paisatges. Però no per això oblidem aquest petit país, maltractat durant segles. Volem que un dia, en aquesta i altres terres estrangeres, dir "sóc catalana" sigui la cosa més natural del món. Ni explicacions ni justificacions ni defenses davant la mirada burleta o l'atac frontal. Que ja no em demanin més, al parc, perquè us parlo en la nostra llengua, i no en una altra "més útil a la vida".  Que no vulgui donar-me més lliçons qui no sap res de la nostra castigada història. Aspiro només a preservar una cultura més dins el gran mosaic que forma la humanitat. Una cultura que estimem, simplement, perquè és la nostra. I aquest amor, com tots, no és populista ni nacionalista, com ens volen fer creure. Es dolent, estimar els fills, els pares, els amics, la terra que t'ha vist créixer? Per aprendre a estimar el Món, primer cal ser capaç de sentir amor cap el que tens al costat. És a casa teva que aprens a eixamplar el cor.

 

dimecres, 8 d’octubre de 2014

La voce dei catalani, «imprigionata» oggi a Roma

Un'urna imprigionata dentro a una gabbia, davanti alla residenza dell'ambasciatore spagnolo a Roma, una villa sul Gianicolo con vista su tutta la capitale italiana. E la stessa urna ingabbiata che si sposta al Colosseo, per attirare l'attenzione dell'Italia. L'Assemblea Nazionale Catalana (ANC), ha intrapreso oggi questa azione come simbolo del tentativo del governo spagnolo di vietare che i catalani si esprimano sul loro futuro politico il prossimo 9 novembre.

In quella data il governo autonomo della Catalogna, sostenuto dal suo parlamento, ha organizzato una consultazione popolare (consultiva, cioè non vincolante come un referendum) sulla volontà o meno dei catalani di formare uno stato indipendente dalla Spagna. Questa legge è stata approvata dal 75% delle forze politiche rappresentate nel Parlamento Catalano. Il Tribunale Costituzionale spagnolo, su richiesta del Governo di Madrid, ha sospeso in via cautelare la legge regionale catalana sulla consultazione, nonostante la giurisprudenza recente dello stesso tribunale riconosca la legalità di un voto consultivo su questo tema.

Come risposta a questo divieto, la sezione italiana dell'Assemblea Nacional Catalana, organizzazione apartitica della società civile che ha organizzato le moltitudinarie mobilitazioni di piazza in Catalogna negli ultimi anni – due milioni di persone nelle strade di Barcellona lo scorso 11 Settembre per rivendicare libertà di voto in modo pacifico –  ha deciso di partecipare all'iniziativa “Muti e in gabbia”. Una manifestazione lanciata da un gruppo di intellettuali catalani, tra cui il sociologo Salvador Cardús.

 "Il governo spagnolo tratta i catalani come cittadini di serie B, e li condanna a essere una minoranza sottomessa e costretta in modo permanente al silenzio”, ha affermato oggi Emili Perona, coordinatore dell'ANC Italia.

"Anziché considerare la diversità catalana una ricchezza, la contrasta con tutti i mezzi possibili e cerca di indebolirla", ha aggiunto.Secondo l'ANC Italia, “la Spagna si comporta con i catalani in modo molto diverso da come la Gran Bretagna ha fatto con gli scozzesi: non solo non permette loro di tenere un referendum, ma nemmeno un semplice voto consultivo e non vincolante. Da anni invece, i catalani hanno mostrato in massa la loro volontà, con manifestazioni pacifiche a cui hanno preso parte milioni di persone di tutte le età e origini sociali, culturali e geografiche. Madrid non soltanto non ha offerto di dare più autonomia alla Catalogna, come la Gran Bretagna ha fatto con la Scozia, ma ha risposto negativamente a tutte le richieste espresse da un popolo e dal suo parlamento. Per di più, continua a ridurre gli investimenti in Catalogna e a boicottare i diritti linguistici e culturali tanto faticosamente conquistati dai catalani dopo la fine della dittatura di Franco”.

diumenge, 8 de juny de 2014

Els Bordegassos de Vilanova alcen amb èxit castells per tot Roma i el Vaticà

Al Gianicolo la "torre umana" per l'indipendenza della Catalogna
Avui al Gianicolo

L'empenta, il·lusió i gran preparació dels Bordegassos de Vilanova els ha permès d'omplir de castells els indrets més emblemàtics de Roma i del Vaticà i culminar amb èxit l'esperada cita de les dotze del migdia a l'històric turó del Gianicolo, amb espectaculars vistes sobre la ciutat. Una fita més marcada encara si es té en compte que abans d'alçar pilars reivindicatius a espais tan mítics com el Coliseu o la Fontana de Trevi, la colla ha hagut de superar nombrosos aventures.

Avui, just després de la sonada explosió del canó del Gianicolo, que des de fa més d'un segle i mig marca cada dia l'arribada del migdia a la Ciutat Eterna, els Bordegassos han coronat i descarregat amb èxit un 4 de set i altres castells al Piazzale Garibaldi, entre veus “d'independència” i desplegament de pancartes a favor del dret de vot el proper 9 de novembre.

Davant la mítica Fontana di Trevi, ahir
Malgrat un sol inclement i temperatures de vèrtig, que feien que molts romans i turistes aguantessin poc de temps a la plaça, els Bordegassos han alçat encara un 3 de 7, un 5 de 6, un vano de 5 i molts pilars de quatre simultanis. En aixecar els pilars, els anxenetes mostraven pancartes amb missatges a favor de la democràcia i el dret a vot. Entre els castellers i la impactant estàtua de Garibaldi a cavall que presideix la plaça del turó on s'han aixecat els castells, una pancarta resava: “I catalani vogliono votare” (els catalans volen votar).

El manifest d'Òmnium l'ha llegit just després del primer castell el vice-presidentde l'entitat cultural, Joan Abellà, que ha acabat agraïnt a l'anxeneta Clara “haver coronat aquest somni”. Abellà també ha agraït la col·laboració del Casal Català d'Itàlia i la secció italiana de l'Assemblea Nacional de Catalunya, així com de la ciutat de Roma.

Davant el Panteó romà
Precisament, una responsable cultural de la ciutat, Roberta Ronconi, ha volgut adreçar-se als castellers amb aquestes paraules: “Gràcies per haver regalat el primer castell a la ciutat de Roma. Des d'ara, els castells formen part de la bellesa de la ciutat”.

El cap de colla dels Bordegassos, Daniel Ortiz, també ha agraït “la gran acollida” que els ha dispensat “la ciutat de Roma” i ha explicat que la colla “defensa la democràcia: poder votar, poder posar el vot dins l'urna”. Ortiz es mostrava orgullós d'una actuació “tan maca, i que ha estat aconseguida amb gran il·lusió per a molta gent”. I això que tant ells com les entitats culturals que han participat en l'organització i difusió -Omnium Cultural, amb la col·laboració del Casal Català d'Itàlia i ANC-Itàlia- han hagut de preparar-la a corre-cuita. Només dues setmanes abans, resoltes les dificultats d'obtenció d'autoritzacions administratives, els Bordegassos van confirmar la possibilitat de viatjar fins a Roma.

El dia anterior, dissabte, la colla ja s'havia estrenat alçant castells espontanis i de gran impacte entre els vianants davant de la Basílica de Sant Pere del Vaticà. A la tarda, mentre feien un recorregut acompanyats d'una afiliada de l'ANC-Itàlia i impulsora d'una entitat turístico-cultural que defensa el català a Roma, Romaquí, els Bordegassos encara van alçar pilars als llocs més emblemàtics del centre de Roma, entre l'admiració de l'atapeïda multitud de turistes i romans a qui uns voluntaris repartien el manifest d'Òmnium en italià. “Els han alçat a totes les grans places del centre, excepte a la plaça d'Espanya, és a dir: plaça Navona, plaça del Panteó, Fontana de Trevi, Capitoli i finalment, davant del Coliseu”, enumerava la presidenta de Romaquí, Maria Hernández.

Els Bordegassos van haver de superar algunes reticències inicials de les forces de l'ordre en alguns indrets, que però van acabar deixant-los fer vist l'interès cultural de les manifestacions espontànies i l'interès dels vianants.

Ara bé, entre diverses aventures que han corregut els 120 membres dels Bordegassos a Roma, la pitjor ha estat el robatori, només arribar a la capital italiana, de les pertinences personals que havien deixat dins l'autocar, tot i ser custodiat en un pàrking tancat. Els lladres van trencar completament els vidres d'una porta, així com bona part del mecanisme d'entrada, el que feia que, a hores d'ara, els castellers no sabessin si podran tornar a Vilanova a l'hora convinguda, ja que primer s'ha de reparar completament el vehicle. Per fortuna, els lladres no van aconseguir forçar el maleter on els castellers custodiaven les bosses més grans amb tot el material i vestits necessaris per a l'actuació d'avui.

“A mi, per exemple, m'ha fet molt de mal que a la motxilla que em van robar hi tingués unes arrecades que em va regalar la meva mare just abans de morir”, narrava a l'Ara Montserrat Lorente, membre de la colla. Ara bé, afegia de seguida: “Però estem molt contents per l'acollida de la ciutat, ha estat esplèndid”.

A Piazza Navona
Una de les anxenetes, Paula, de set anys, relatava la marató que han hagut de percòrrer abans d'actuar: un viatge de 20 hores en autocar. “La nit de divendres no vaig dormir en tota la nit, i això que m'havia llevat a les sis, i em vaig marejar a l'autocar”, explicava. Tot i aquest cansament, la menuda va participar als pilars aixecats dissabte a diverses places romanes i avui ha coronat dos castells al Gianicolo. La companya Meritxell, també de set anys, era una de les poques que ha viatjat en avió, però avui actuava després d'haver-se llevat a les tres del matí per anar a l'aeroport. “Estem molt contentes de com ha anat”, deien les dues mentre la mare els oferia una pizza, finalment a l'ombra després de dues hores a ple sol.

L'actuació castellera dins la campanya “Catalans want to vote” ha despertat l'interès de la premsa italiana. Poques hores després, tant el diari romà La Repubblica com el torinés La Stampa mostraven als webs profusió de fotos de l'acte, juntament amb altres mitjans.


* NOTÍCIA PUBLICADA AVUI AL WEB DE L'ARA, www.ara.cat
 
 

dijous, 5 de juny de 2014

Roma sarà una delle 8 capitali europee che ospiteranno simultaneamente le 60 'torri umane' catalane l'8 giugno


L’8 giugno migliaia di persone innalzeranno “castelli umani” in 8 capitali europee (Roma, Berlino, Bruxelles, Ginevra, Lisbona, Londra, Parigi e Barcellona) e in molte altre città, per dire al mondo che i catalani vogliono decidere in libertà il loro futuro come popolo.
Bordegassos de Vilanova. Actuaran a Roma
Alle 12, dopo il colpo di cannone del Gianicolo, sulla Piazza Garibaldi si innalzerà un “castell”, una torre umana composta di decine di persone: i “castells”, dichiarati Patrimoni Immateriale dell'Umanità dall'UNESCO, sono un'antica tradizione catalana che consiste nel formare torri umane di forme diverse, che possono arrivare fino a 10 livelli di altezza, composte di uomini, donne e bambini di origine ed età diversa. Domenica simbolizzeranno l'anelito della Catalogna in questo momento storico: “Insieme, facciamo squadra, cooperiamo nella diversità per giungere, con lo sforzo di tutti, a toccare il cielo”.
Alla stessa ora, si innalzeranno più di 60 castelli umani in altri comuni europei. Il loro logo è: #CatalansWantToVote. Si riferisce alla volontà dei catalani di poter decidere sul loro futuro in un referendum sull'indipendenza il 9 novembre, come quello che si terrà in Scozia il 18 settembre. L'evento è organizzato da un gruppo di organizzazioni civili catalane dirette da Omnium Cultural, un’associazione apartitica, con l'aiuto di migliaia di persone che hanno sostenuto economicamente l'iniziativa. 
Questa straordinaria manifestazione va così a sommarsi alle precedenti rivendicazioni pacifiche della società civile catalana, come la gigantesca catena umana che ha unito milioni di persone per centinaia di chilometri lungo tutta la Catalogna lo scorso 11 settembre 2013, o l'oceanica manifestazione di un milione e mezzo di persone a Barcellona per l'11 settembre del 2012.


dimecres, 15 de gener de 2014

La veu que no mor

Jordi Savall i Montserrat Figueras
Montserrat Figueras, soprano, havia ajudat a redescobrir veus apagades des de feia segles. I en desempolsar bellíssimes cançons oblidades, donava vida als qui van morir i feia palpitar els qui l'escoltaven.
A la tardor dels 69 anys moria per un càncer. Va triar acomiadar-se del món en la intimitat de casa seva, envoltada dels seus estimats: el marit, el mundialment celebrat director i violista de gamba Jordi Savall, i els fills, també músics, Arianna i Ferran.
Jordi Savall, que ho havia compartit tot amb ella, des de l'escalfor de la llar a la gran missió de donar a conèixer músiques i persones i pobles sencers injustament oblidats per la història, havia d'afrontar ara la vida sense acariciar el seu cos i sentir la seva veu.
Des de llavors, s'ha refugiat en el gran amor compartit, la música. Dos anys després, escriu: "Després de la seva mort, he trobat un gran consol en escoltar dos instruments armenis: el duduk i la kamancha". Per això, i perquè Montserrat estava enamorada d'Armènia, Jordi va voler retre-li homenatge amb el disc "Esprit d'Arménie", que tot just ara presenta arreu del món.
Ahir era a Roma, a l'Aula Magna de la Universitat La Sapienza. La gran majoria de persones del públic no tenien idea de quina sonoritat podien tenir els patiments del poble armeni, i l'acústica era més aviat pobra. Però des que aquells instruments van prendre volada, els cossos arraulits a les butaques es van unir com les onades d'un llac que s'agiten suaument pel vent ara melangiós, ara esperançat del duduk, aquest humil tros de fusta que, defugint tota llei física o racional, té el poder de penetració de l'ànima. I sobrevolant el llac, la presència de Montserrat, que ens recordava el valor de dedicar la teva vida a una missió que li doni sentit. Ella, i els mags que feien sonar el duduk, les violes, la kamancha. La música que et retorna al més essencial de tu mateix.
I encara, aquell jove vestit de negre amb qui no ens haviem fixat, assegut al fons de l'escenari, el nen que havia hagut d'abandonar l'esport per un accident i s'havia dedicat llavors a cantar, animat per la família i amics que n'havien detectat el do extraordinari. Aram Movsisyan, ara dret, ens conduïa a un vespre arran d'una foguera en un llogarró perdut; al que quedava d'una família que havia vist morir pares, avis, fills, pel sagnant genocidi de tot un poble. I que, amb tot, amb el seu lament ens recordava que ningú no mor del tot mentre pugui expressar la seva dissort. Sempre que hi hagi algú disposat a escoltar-la.