dimarts, 4 de novembre de 2014

El 9 de Novembre agafaré un tren per vosaltres

El 9 de novembre, votaré per tots els catalans, famosos o anònims, que durant tres segles de repressió cultural han lluitat per mantenir viva una flama que d'altres s'entestaven a apagar a trets de canó. Eren rebels? Valents? Somiatruites? Estimaven. I l'amor és lluita.
Si hagués participat a aquest emocionant vídeo, hauria recordat, en especial, Salvador Espriu, que explicava així el sentit dels seus versos:

 "Hem viscut per salvar-vos els mots
Per retornar-vos el nom de cada cosa".

Ell que, profètic, veia possible la resurrecció d'aquells óssos, d'aquelles calaveres, en què havien convertit la nostra llengua, el nostre món. El 9 de novembre, faré l'esforç d'agafar un tren, tres hores d'anada i tres de tornada, diversos taxis i molts calers, per votar a Milà... Dic esforç perquè estaré embarassada de vuit mesos, i afegint-hi les meves xacres, ja ara cada moviment és una fatiga. Però és que ho faig, sobretot, per tu, filla que ara jugues en català i. de vegades, en italià a la banyera, i també per tu, que encara has de néixer. Només el "seny" de sentir-me segura que aguantaràs bé el viatge, tu la més petita i desconeguda, podria impedir la "rauxa" de voler complir el somni de tota una vida: poder expressar en llibertat quin futur vull per al meu poble i la meva llengua.

Vosaltres, petites meves que viviu, o sou a punt de viure, en català en aquesta terra estrangera que ens acull i que també és la nostra. Els catalans no som excloents i estimem altres terres i altres paisatges. Però no per això oblidem aquest petit país, maltractat durant segles. Volem que un dia, en aquesta i altres terres estrangeres, dir "sóc catalana" sigui la cosa més natural del món. Ni explicacions ni justificacions ni defenses davant la mirada burleta o l'atac frontal. Que ja no em demanin més, al parc, perquè us parlo en la nostra llengua, i no en una altra "més útil a la vida".  Que no vulgui donar-me més lliçons qui no sap res de la nostra castigada història. Aspiro només a preservar una cultura més dins el gran mosaic que forma la humanitat. Una cultura que estimem, simplement, perquè és la nostra. I aquest amor, com tots, no és populista ni nacionalista, com ens volen fer creure. Es dolent, estimar els fills, els pares, els amics, la terra que t'ha vist créixer? Per aprendre a estimar el Món, primer cal ser capaç de sentir amor cap el que tens al costat. És a casa teva que aprens a eixamplar el cor.

 

dimecres, 15 de gener de 2014

La veu que no mor

Jordi Savall i Montserrat Figueras
Montserrat Figueras, soprano, havia ajudat a redescobrir veus apagades des de feia segles. I en desempolsar bellíssimes cançons oblidades, donava vida als qui van morir i feia palpitar els qui l'escoltaven.
A la tardor dels 69 anys moria per un càncer. Va triar acomiadar-se del món en la intimitat de casa seva, envoltada dels seus estimats: el marit, el mundialment celebrat director i violista de gamba Jordi Savall, i els fills, també músics, Arianna i Ferran.
Jordi Savall, que ho havia compartit tot amb ella, des de l'escalfor de la llar a la gran missió de donar a conèixer músiques i persones i pobles sencers injustament oblidats per la història, havia d'afrontar ara la vida sense acariciar el seu cos i sentir la seva veu.
Des de llavors, s'ha refugiat en el gran amor compartit, la música. Dos anys després, escriu: "Després de la seva mort, he trobat un gran consol en escoltar dos instruments armenis: el duduk i la kamancha". Per això, i perquè Montserrat estava enamorada d'Armènia, Jordi va voler retre-li homenatge amb el disc "Esprit d'Arménie", que tot just ara presenta arreu del món.
Ahir era a Roma, a l'Aula Magna de la Universitat La Sapienza. La gran majoria de persones del públic no tenien idea de quina sonoritat podien tenir els patiments del poble armeni, i l'acústica era més aviat pobra. Però des que aquells instruments van prendre volada, els cossos arraulits a les butaques es van unir com les onades d'un llac que s'agiten suaument pel vent ara melangiós, ara esperançat del duduk, aquest humil tros de fusta que, defugint tota llei física o racional, té el poder de penetració de l'ànima. I sobrevolant el llac, la presència de Montserrat, que ens recordava el valor de dedicar la teva vida a una missió que li doni sentit. Ella, i els mags que feien sonar el duduk, les violes, la kamancha. La música que et retorna al més essencial de tu mateix.
I encara, aquell jove vestit de negre amb qui no ens haviem fixat, assegut al fons de l'escenari, el nen que havia hagut d'abandonar l'esport per un accident i s'havia dedicat llavors a cantar, animat per la família i amics que n'havien detectat el do extraordinari. Aram Movsisyan, ara dret, ens conduïa a un vespre arran d'una foguera en un llogarró perdut; al que quedava d'una família que havia vist morir pares, avis, fills, pel sagnant genocidi de tot un poble. I que, amb tot, amb el seu lament ens recordava que ningú no mor del tot mentre pugui expressar la seva dissort. Sempre que hi hagi algú disposat a escoltar-la.