dimecres, 26 de maig del 2010

El búnker secret del Vaticà

Que no em pregunti ningú què faig aquí, perquè això no ho puc dir, però estic en un indret molt fresquet, a repar de l'estiu que ha caigut, a plom i sense avisar, a la ciutat de Roma. Davant meu, fileres inacabables de llibres i arxivadors, igual que una cava del Penedès. Quan torço, però, per un passadís, les altes parets submergeixen la gal·leria en la foscor i em sembla més aviat d'estar en una catacumba cristiana plena de misteris.

Soc al bunker del Vaticà, volgut per Pau VI i inaugurat el 1980 per Joan Pau II. Vuita-cinc quilòmetres de documents preciosos a la llum de la fe i de la història, un tresor a prova de bombes atòmiques.

El meu guia en aquest laberint de paper s'apropa a una lleixa i n'extreu un document de fa gairebé set segles: una petició d'un tal Francesco Petrarca al Papa Clement VI. El gloriós poeta suplicava una dispensa per al seu fill il·legítim, Johannes -la imaginació vola, com no, cap a la Laura del seus somnis, encara que la realitat degués ser més prosaica-. El xicot la necessitava per poder emprendre la carrera eclesiàstica malgrat no tenir un certificat de naixement com Déu mana, perdó, com l'Església prescriu. La lletra, menuda i regular, és la d'un copista que va imitar el certificat original, sense oblidar d'incloure-hi el "Fiat" del Papa, que seria l'OK d'avui.

L'obsessió per salvaguardar la memòria la va tenir l'Església, sobretot, a partir del segle XII i especialment, el XV, però s'ha anat multiplicant amb els segles. Des de la descoberta d'Amèrica fins a Napoleó les cartes que els nuncis -ambaixadors- papals escrivien al seu superior de la Secretaria d'Estat -el Ministeri d'Afers Exteriors, diguem-ne- es conserven uns quants pisos més amunt, a mitja escala -100 esglaons- de la Torre dels Vents. Potser l'anomenen així perquè està exposada cara al nord, abocada als deliciosos jardins vaticans. Encara més amunt, a les golfes, hi ha un observatori astronòmic que va fer servir el matemàtic Ignazio Danti per a elaborar el calendari gregorià, ricament decorat amb frescos inspirats en el Nou Testament.* Dos dies l'any, la llum que es filtra per un minúscul foradet a la paret cau sobre un cercle de marbre al terra i omple els dos semicercles del signe d'Aries. S'introdueix a l'estança entre les carns d'un angelet que mira, bocabadat, la tempesta que es cerneix sobre el llac de Galilea. Tot molt evangèlic, però al costat del finestral s'enfila una columna amb profusió de dones alades (des de quan els àngels tenen sexe?) amb els pits, ben rodons, a l'aire. És el racó dels pòsters de les Playmate del segle XVI, que devien enriolar les tardes d'estudi del sacerdot i els seus successors.

En l'estança del costat, un fresc és també interessant, perquè hi surt la basílica de Sant Pere tal i com la devia veure Danti: decapitada i sense barret. La cúpula de Miquel Àngel encara no senyorejava el cel de Roma.

A baix, al bunker, encara puc consultar dos altres testimonis interessants de la història. Un és l'edicte de Worms firmat per l'emperador Carles V en l'intent d'eliminar el cos i l'esperit de Luter, i l'altre és el conclau que va escollir Papa un ermità amb poques ganes d'acostar-se al Vaticà, Celestí V. Només tres mesos després d'aterrar a l'altra banda del Tíber, va voler escapar cames-ajudeu-me. Rar cas d'un Papa que ha preferit l'ermita al poder eclesiàstic. Va acabar malament, pobre Climent, assassinat dalt del mul que l'havia de tornar a la tranquil·litat de les muntanyes dels Abruços. L'enorme llenç del conclau on encara es poden examinar els segells cardenalicis del segle XIII, detallistes fins al límit de la imaginació, es conserva en una caixa forta apartada, de la mida d'una cambra: la dels documents importants. Amb temperatura de nevera controlada electrònicament.

És clar que l'estança més cobejada pels amants de les exclusives de la història està amagada darrera d'algun dels inacabables passadissos: una porta desconeguda deu donar accés als documents secrets de Pius XII i la dels Papes que l'han succeït. Cap d'ells ha volgut que algú examini els registres del seu mandat, fins que els protagonistes no estiguin també, com els papers, sota terra.

*****************************

*Gregori XIII, nascut com a Ugo Buoncompagni, va establir el 1582 el calendari que encara fem servir avui. Va substituir el què el grec Sosígenes havia elaborat per a l'emperador Juli Cèsar, el 46 abans de Crist, i que tenia un marge d'error, si no m'equivoco -i és molt probable- de sis dies cada quatre anys. El nou té, com tothom sap, un marge d'error d'un dia cada quatre anys, i per això el 29 de febrer ens apareix al calendari només de tant en tant.

Una petita editorial belga, VDH Books, ha estat la primera en publicar un llibre -es ven per internet- on es reprodueixen exhaustivament fotos i documents dels Arxius Secrets Vaticans. Malgrat el nom, tots els documents que van de l'any 1.100 a 1922 són consultables per qualsevol estudiós que, de reconegut currículum o recomanat per algun professor d'universitat, en demani l'accés. Avui trobo, en la diàfana sala de lectura, una monja i quatre o cinc persones més. Des de 1922 a 1939, es poden demanar, en canvi, documents que no continguin referències a les preferències sexuals d'un bisbe o les actes d'un casament. Per a l'obertura dels arxius del controvertit Pius XII, diuen, encara queden set o vuit anys. Cada any passen per aquí uns 1300-1.400 estudiosos. Només hi ha uns 20 treballadors encarregats de la catal·logació dels arxius, i els documents digital·litzats són mínims, per manca de diners. El Vaticà busca spònsors...

dimarts, 25 de maig del 2010

Un savi que riu

Els catalans tenim a Raimon Pannikar com aquell venerable iaiet, molt savi, que després d'una intensa experiència a l'Índia i d'altres països del món ha acabat retirant-se als cingles de Tavertet a escriure i a meditar. És l'intel·lectual de l'esperit "nostrà" per excel·lència, el guru català, al costat de Pere Casaldàliga.
Per això quasi em sorprèn llegir al suplement cultural del Sole 24Ore (el diari més "seriós" d'Itàlia, encara que com a diari de finances deixi buits importantíssims de la realitat per cobrir) que en aquest país se li estan publicant les obres completes, sinònim que és seguit amb moltíssim d'interès*.
A més, avui una familiar em convida a una trobada sobre Pannikar a la llibreria Bibli de Trastevere, organitzada per una filòsofa de la Universitat Roma-3. Aquesta professora ens engega un vídeo en què, per sobre de les paraules, el què t'arriba és un engrescament, un enorme entusiasme, que transmet aquest senyor de cabells blancs que et parla concretament a tu. Una mica estrambòtic al principi, una mica "vestit" de savi, tot de blanc. El recel inicial per la disfressa s'esvaeix, però, precisament per la sobredosi d'impostació, per l'excentricitat amb què l'home parla i, especialment, perquè riu sovint, com si acabés de dir una barbaritat.
Riure. Aquesta nit anoto amb passió pensaments profunds d'aquest home, però el que em convenç és el gest, l'actitud, aquesta rialla que permet deixar de banda tots els encarcaraments, que travessa tota barrera.
Ell mateix ho explica, en un moment donat, en un perfecte italià: l'humor ens permet superar la distància que hi ha entre el què jo vull dir quan parlo, i el què realment arribo a dir. L'humor permet que l'altre pugui rebre, inversament, tot el què no he arribat a verbalitzar.
És, a més, em dic, un gest que recull tota una filosofia: oberta, capaç d'anar més enllà dels límits del llenguatge, del camí sense sortida de les convencions.
Al costat, però, hi ha també el compromís amb un mateix, un deure de complir la pròpia missió, perquè la contribució de cadascú és imprescindible per al món, per al cosmos, o com es vulgui dir. "Si no descobreixo la meva unicitat, si no sóc conscient de la meva dignitat, si això que haig de fer no ho faig... no ho farà ningú i romandrà un forat en la nostra realitat, per sempre".
No parla, però, d'un deure sacrificat, sinó el deixar-se portar per l'esperit que tenim dins -trascendent o no, això cadascú-, com fulla al vent. Parla, sobretot, d'escoltar, de deixar-se sorprendre. De viatjar, no només interiorment, sinó també físicament, perquè el món material és important, i estem fets d'ànima, però també de cos. I viatjar és important per conèixer, meravellar-se, incorporar. "Tota la bellesa de la vida està en allò que no es coneix". Disfrutem, vivim, fem, riem.

********************************************************

*Ha rebut honoris causa a diverses universitats del món, ha inspirat diversos centres d'estudis filosòfics i interreligiosos que apleguen a filòsofs molt més "populars" o "mediàtics", i ha estat també proposat per al Nobel de la Pau -no sé per qui- en ser considerat el major filòsof contemporani d'aquest diàleg complet amb l'altre en el pla filosòfic, religiós, humà.

dilluns, 24 de maig del 2010

Un miratge al Palau de Venècia

No sóc jo qui hauria d'estar aquí, sinó el meu amic Luis. Dues-centes cadires més endavant de la meva, experts sobre Caravaggio, el pintor més commovedor de tots els temps (amb permís de Goya) afirmen haver fet grans descobriments. Però el llibre que ara presenten a un públic selecte sembla més apte per a ornar la tauleta d'un saló que per a endinsar-se en els misteris del Michelangelo Merisi. Que si algú ha descobert com es deia l'oncle de la Llombardia, l'altre està segur de les aficions de no sé sap quin cardenal... Segur que en Luis, un apassionat de l'agitada vida de Caravaggio, sabria dir-me amb seguretat si tot això és una enganyifa o és que no sóc una alumna amatent. M'aixeco, avorrida, i arrepenjo cos i llibreta sobre la barana que dóna a un dels escenaris amagats més bonics de Roma.
Dues gavines pengen del cel, com titelles. Ballen suspeses a pocs metres d'un campanar romànic que ha quedat arraconat, tancat, dins el pati interior del palau, ultratjat per una torre altíssima que li oculta ara la vista al carrer. El totxo gegant el va construir amb afany de poder un cardenal venecià que després es veuria recompensat amb el nomenament com a Papa Pau II. Aquest Papa, imbuit de la supèrbia renaixentista, no devia apreciar la gràcil senzillesa d'aquest campanar medievaI, foradat delicadament per arcs estilitzats que el fan semblar, més que una torre, una filigrana. Va preferir l'embalum de la Torre Biscia, que després seria molt apreciada per un altre megal·lòman, Benito Mussolini. Del balcó a tocar de la torre, el què dóna a Piazza Venècia, el gran dictador aplegava les masses. Des d'allà va anunciar l'entrada d'Itàlia a la Segona Guerra Mundial, el 1940.
Em pregunto si aquí on soc, el Loggiato o galeria porticada del Palau Venècia, el dictador i els ajudants que li feien la cort hi devien posar mai els peus. Quina sort, els temps han canviat, i malgrat que Berlusconi ha tractat de convertir Itàlia en la seva propietat, el Govern subvenciona ara no una guerra, sinó una tarda dedicada a Caravaggio.
El Papa Pau II va cometre un altre sacril·legi en aquest pati: va bastir una nova façana per a l'església del campanar, la de Sant Marc Evangelista, i per això va anar a robar el marbre al Coliseu i al Teatro Marcello. La història l'ha castigat fent-lo passar a la posteritat amb el sobrenom de Maria Pietissima. No se sap si pel costum de plorar en crisis de nervis, o per la freqüència amb què visitaven el seu dormitori joves de bona planta.
L'aire fa remoure les què ara són grans protagonistes del pati, les palmeres, que neixen de dues clapes de verd entre la grava, les fonts i dos arbres indispensables per a tot jardí clàssic italià de cert preu: un magnoli i un cedre del Líban. Un altre toc d'elegància italiana és un dels cotxes aparcats, un Mini antic, granat, relluent, que sembla sortit d'un film de Marcello Mastroianni. Llàstima que, abans d'escapar de la roda de premsa per una gran escalinata a les fosques, he estat a temps d'entrellucar l'autèntic propietari: una senyora grassoneta de cabells grisos, amb més pinta de bibliotecària que d'actriu. Bibliotecària de luxe, això sí, perquè entre aquests arcs hi ha una de les biblioteques d'Arquitectura i Història de l'Art més importants del món. A Roma, fins i tot un miratge és sempre un desengany amb glamour.