Un savi que riu

Els catalans tenim a Raimon Pannikar com aquell venerable iaiet, molt savi, que després d'una intensa experiència a l'Índia i d'altres països del món ha acabat retirant-se als cingles de Tavertet a escriure i a meditar. És l'intel·lectual de l'esperit "nostrà" per excel·lència, el guru català, al costat de Pere Casaldàliga.
Per això quasi em sorprèn llegir al suplement cultural del Sole 24Ore (el diari més "seriós" d'Itàlia, encara que com a diari de finances deixi buits importantíssims de la realitat per cobrir) que en aquest país se li estan publicant les obres completes, sinònim que és seguit amb moltíssim d'interès*.
A més, avui una familiar em convida a una trobada sobre Pannikar a la llibreria Bibli de Trastevere, organitzada per una filòsofa de la Universitat Roma-3. Aquesta professora ens engega un vídeo en què, per sobre de les paraules, el què t'arriba és un engrescament, un enorme entusiasme, que transmet aquest senyor de cabells blancs que et parla concretament a tu. Una mica estrambòtic al principi, una mica "vestit" de savi, tot de blanc. El recel inicial per la disfressa s'esvaeix, però, precisament per la sobredosi d'impostació, per l'excentricitat amb què l'home parla i, especialment, perquè riu sovint, com si acabés de dir una barbaritat.
Riure. Aquesta nit anoto amb passió pensaments profunds d'aquest home, però el que em convenç és el gest, l'actitud, aquesta rialla que permet deixar de banda tots els encarcaraments, que travessa tota barrera.
Ell mateix ho explica, en un moment donat, en un perfecte italià: l'humor ens permet superar la distància que hi ha entre el què jo vull dir quan parlo, i el què realment arribo a dir. L'humor permet que l'altre pugui rebre, inversament, tot el què no he arribat a verbalitzar.
És, a més, em dic, un gest que recull tota una filosofia: oberta, capaç d'anar més enllà dels límits del llenguatge, del camí sense sortida de les convencions.
Al costat, però, hi ha també el compromís amb un mateix, un deure de complir la pròpia missió, perquè la contribució de cadascú és imprescindible per al món, per al cosmos, o com es vulgui dir. "Si no descobreixo la meva unicitat, si no sóc conscient de la meva dignitat, si això que haig de fer no ho faig... no ho farà ningú i romandrà un forat en la nostra realitat, per sempre".
No parla, però, d'un deure sacrificat, sinó el deixar-se portar per l'esperit que tenim dins -trascendent o no, això cadascú-, com fulla al vent. Parla, sobretot, d'escoltar, de deixar-se sorprendre. De viatjar, no només interiorment, sinó també físicament, perquè el món material és important, i estem fets d'ànima, però també de cos. I viatjar és important per conèixer, meravellar-se, incorporar. "Tota la bellesa de la vida està en allò que no es coneix". Disfrutem, vivim, fem, riem.

********************************************************

*Ha rebut honoris causa a diverses universitats del món, ha inspirat diversos centres d'estudis filosòfics i interreligiosos que apleguen a filòsofs molt més "populars" o "mediàtics", i ha estat també proposat per al Nobel de la Pau -no sé per qui- en ser considerat el major filòsof contemporani d'aquest diàleg complet amb l'altre en el pla filosòfic, religiós, humà.