Un miratge al Palau de Venècia

No sóc jo qui hauria d'estar aquí, sinó el meu amic Luis. Dues-centes cadires més endavant de la meva, experts sobre Caravaggio, el pintor més commovedor de tots els temps (amb permís de Goya) afirmen haver fet grans descobriments. Però el llibre que ara presenten a un públic selecte sembla més apte per a ornar la tauleta d'un saló que per a endinsar-se en els misteris del Michelangelo Merisi. Que si algú ha descobert com es deia l'oncle de la Llombardia, l'altre està segur de les aficions de no sé sap quin cardenal... Segur que en Luis, un apassionat de l'agitada vida de Caravaggio, sabria dir-me amb seguretat si tot això és una enganyifa o és que no sóc una alumna amatent. M'aixeco, avorrida, i arrepenjo cos i llibreta sobre la barana que dóna a un dels escenaris amagats més bonics de Roma.
Dues gavines pengen del cel, com titelles. Ballen suspeses a pocs metres d'un campanar romànic que ha quedat arraconat, tancat, dins el pati interior del palau, ultratjat per una torre altíssima que li oculta ara la vista al carrer. El totxo gegant el va construir amb afany de poder un cardenal venecià que després es veuria recompensat amb el nomenament com a Papa Pau II. Aquest Papa, imbuit de la supèrbia renaixentista, no devia apreciar la gràcil senzillesa d'aquest campanar medievaI, foradat delicadament per arcs estilitzats que el fan semblar, més que una torre, una filigrana. Va preferir l'embalum de la Torre Biscia, que després seria molt apreciada per un altre megal·lòman, Benito Mussolini. Del balcó a tocar de la torre, el què dóna a Piazza Venècia, el gran dictador aplegava les masses. Des d'allà va anunciar l'entrada d'Itàlia a la Segona Guerra Mundial, el 1940.
Em pregunto si aquí on soc, el Loggiato o galeria porticada del Palau Venècia, el dictador i els ajudants que li feien la cort hi devien posar mai els peus. Quina sort, els temps han canviat, i malgrat que Berlusconi ha tractat de convertir Itàlia en la seva propietat, el Govern subvenciona ara no una guerra, sinó una tarda dedicada a Caravaggio.
El Papa Pau II va cometre un altre sacril·legi en aquest pati: va bastir una nova façana per a l'església del campanar, la de Sant Marc Evangelista, i per això va anar a robar el marbre al Coliseu i al Teatro Marcello. La història l'ha castigat fent-lo passar a la posteritat amb el sobrenom de Maria Pietissima. No se sap si pel costum de plorar en crisis de nervis, o per la freqüència amb què visitaven el seu dormitori joves de bona planta.
L'aire fa remoure les què ara són grans protagonistes del pati, les palmeres, que neixen de dues clapes de verd entre la grava, les fonts i dos arbres indispensables per a tot jardí clàssic italià de cert preu: un magnoli i un cedre del Líban. Un altre toc d'elegància italiana és un dels cotxes aparcats, un Mini antic, granat, relluent, que sembla sortit d'un film de Marcello Mastroianni. Llàstima que, abans d'escapar de la roda de premsa per una gran escalinata a les fosques, he estat a temps d'entrellucar l'autèntic propietari: una senyora grassoneta de cabells grisos, amb més pinta de bibliotecària que d'actriu. Bibliotecària de luxe, això sí, perquè entre aquests arcs hi ha una de les biblioteques d'Arquitectura i Història de l'Art més importants del món. A Roma, fins i tot un miratge és sempre un desengany amb glamour.