dissabte, 13 d’agost de 2011

Un niu de privilegis

"Quan veieu un cotxe oficial que corre rabent amb les sirenes desplegades, sapigueu que dins hi ha només una senyora que va de compres o acompanya els nens a l'escola. Ara us explico el truc pel qual els parlamentaris s'apropien dels cotxes oficials". Així comença un article del blog del misteriós Spider Truman, un presumpte exajudant d'un diputat italià que causa furor aquests dies a Itàlia revelant els sumptuosos privilegis dels parlamentaris del seu país.
Desvelar la identitat d'aquest personatge s'ha convertit en un afer vital per al món polític i mediàtic. Però per als centenars de milers de seguidors dels seus escrits, Spider Truman és només un catalitzador de la ràbia que senten pel cinisme i irresponsabilitat de la classe dirigent, que ha convertit la política en una manera de fer-se rics i instal·lar-se permanentment en un niu de privilegis.
Ser polític a Itàlia és una bicoca. Els parlamentaris italians són els millors pagats del món, amb un sou de 11.704 euros bruts mensuals. És el doble d'un francès, i el triple d'un espanyol. Afegint-hi reemborsaments per a despeses que no s'han de justificar, poden arribar fins als 14.500 nets, és a dir, descomptats els impostos.
A meitat de juliol, aquest Parlament daurat va aprovar un pla d'austeritat draconià amb els vots dels partits del Govern de dreta de Silvio Berlusconi. El pla apuja els impostos a les famílies -que són les terceres a la UE amb més pressió fiscal- sense tenir en compte el rèdit -l'augment mig és d'uns 700 euros anuals-, i augmenta el copagament per als malalts que utilitzen la sanitat pública. En canvi, els parlamentaris no s'han abaixat ni un euro el sou.
Spider Truman assegura que alguns diputats fingeixen ser objecte d'amenaces de la màfia per aconseguir un cotxe oficial i una escorta que utilitzen sovint els familiars. N'hi ha que simulen un robatori per tal de cobrar l'assegurança il·limitada que cobreix qualsevol furt a la Cambra. I com que tenen els vols i bitllets de tren gratis, acumulen punts per a què també viatgin de franc els familiars. Aquests familiars, a més, s'alliberen de qualsevol multa de tràfic perquè utilitzen el cotxe del diputat, que té un distintiu amb el qual poden argumentar que estaven de servei.
Són afirmacions que la Cambra ha tractat de rebatre però que han estat documentades també per periodistes com Sergio Rizza i Gian Antonio Stella, autors del llibre "La casta". Stella afirma que els més estrets col·laboradors de Barack Obama cobren 118.500 euros anuals, 15.000 menys que el sou dels perruquers del Senat italià.
El mateix president dels Estats Units, la principal potència del planeta i país de 300 milions d'habitants, cobra 34.416 euros bruts menys anuals que el president de la província italiana de Bolzano, de 100.000 habitants, Luis Durnwalder. I és que la vida daurada, a Itàlia, s'estén més enllà del Parlament de Roma. El Governador de Nova York, estat de 20 milions d'habitants, guanya 10.612 euros bruts al mes, menys de la meitat del què cobra el governador de Sicília, i només 400 euros més del què guanya un simple diputat de la regió de Molise, de 319.000 habitants, com detalla un estudi de la universitat de Pennsylvania citat pel diari Il Corriere. El mateix diari recorda que segons un estudi del sindicat UIL, 1,3 milions d'italians viuen de la política i costen a l'estat 24.700 milions d'euros anuals, és a dir, 646 euros l'any per ciutadà.
La creixent indignació ha portat el Govern Berlusconi a treure la pols a una reforma constitucional per reduir el nombre de parlamentaris dels quasi 1000 actuals a 500. L'oposició proposa reduir un altre factor d'escàndol, les pensions d'or dels parlamentaris. Ara bé, el pla per carregar els pes dels sacrificis a les espatlles de les famílies el van aprovar en només 4 dies. Tallar-se el sou seria qüestió d'un sol dia, però aquest dia encara està per arribar.

*Article escrit el juliol i publicat el 9 d'agost a l'Avui /El Punt

dilluns, 8 d’agost de 2011

Sense pasta italiana no hi ha festa

Una amiga italiana que viu a París es queixa que, cada cop que torna a Roma, els seus amics només li proposen de quedar per anar a menjar junts; no hi ha manera d'anar al cinema, a una mostra o a una trobada qualsevol que no acabi indefectiblement davant d'un plat de pizza. "Stanno sempre a magnà", es lamenta jocosament, adoptant l'accent romà, conegut per l'expressivitat acolorida -o vulgaritat extrema, depèn de com es miri-.
Fa temps que sostinc que la passió per una certa gastronomia és l'autèntica cola que manté unit un país tan divers, però aquest cop n'he tingut una nova prova en el nostre pas fugaç pels paisatges de la Sabina, la zona pre-apenninica al nord de Roma. Ha estat arribar al poble de Casperia i no sentir parlar d'altra cosa que d'una festa que, pel nom, evocava algun ritus misteriós d'origen medieval, com el poble: la "Sagra degli Stringozzi".
El meu italià marit, però, m'apartava aviat de les meves esotèriques fantasies. Els stringozzi, em va mostrar anant a una pizzeria propera, són com uns spaghetti plans, grassonets, artesanals, i són l'especialitat gastronòmica de Casperia i rodalies. I el què és sagrat és reunir el poble durant quatre nits seguides per tal de tastar-los amb pau i alegria. Al voltant de tan elevat esdeveniment es programen altres activitats: una missa divendres al matí en una ermita -amb servei d'autocar inclòs-, un "sant rosari, seguit del tradicional refresc" i, sobretot, "vetllada musical" cada nit.
Hauria jurat que els italians s'han oblidat completament dels plaers del ball -és molt estrany que una festa privada, fins i tot un casament, acabin amb els convidats movent l'esquelet-. Ja hi ha pot haver provisió abundant de vi, limoncellos o noccinos que els habitants del país no es treuen de sobre un exacerbat sentit del ridícul. Ara bé, dona'ls una ració generosa de stringozzi i veuràs què passa. Nosaltres ho vam poder comprovar la nit de dijous: a l'aparcament municipal del poble hi havia muntades unes taules, unes olles enormes i un escenari. A les deu de la nit, amb els stringozzi fent efecte a l'aparell digestiu, desenes de persones es van llençar a ballar plegades cançons tipus Macarena o bé es van unir en parelles per dansar els ritmes més romàntics. Un clima d'autèntica festa major de poble, com a Catalunya, per entendre'ns. En canvi, al cim del poble, els joves van preferir escoltar un meritós grup de jazz mentre prenien aperitius alcohòlics i picaven chips i galetes salades industrials. Resultat: la pista de ball pràcticament buida, i el públic distret i apàtic. Com diria George Clooney: no stringozzi, no party.