Puc avançar que l'augment de feina
estarà “recompensat” amb un augment d'ingressos a l'Església
catòlica. Un fiscalista italià que ja ha començat a treballar en
la campanya de l'impost de la renda m'explicava fa una setmana que
està notant un augment substanciós de donacions. Quan el meu amic
els demana als clients a qui volen destinar els diners reservats per a
institucions civils de caràcter benèfic, hi ha un cor de veus que
responen: “A Francesco!”. No diuen: a l'Església! Ni tan sols:
Al Papa! No, els diners van a Francesc. És ell en persona qui ha tornat a donar
una àurea de legitimitat a la feina feta per tota la institució
eclesiàstica -i que, almenys a Itàlia, va quedar afectada pels escàndols de pedofília.
Com és possible un fenomen així en
tan poc temps? Els mitjans de comunicació solen assenyalar, amb tota
justícia, el nou estil del Papa, més “humil”, més “del
carrer”. L'adéu al Mercedes papal, a la indumentària de luxe, la
voluntat de viure entre bisbes i capellans a una residència vaticana
enlloc de tancar-se al palau papal entre secretaris personals i dones consagrades
que li cuinin o treguin la pols. Gestos que permeten que la crida per
a “una Església dels pobres i per als pobres” que va llançar Francesc a l'inici del pontificat cobri credibilitat i força.
La humilitat de Francesc ha tingut una
nova mostra aquest cap de setmana, en la trobada amb els moviments
laics. Jesús, els va deixar anar als milers de congregats a laplaça de Sant Pere, és més important que qualsevol organització.
“Ara us voldria fer un petit retret, fraternalment, entre
nosaltres. Tots heu cridat a la plaça: Francesc, Francesc, Papa
Francesc. Però Jesús, on era? Jo hauria volgut que haguessiu
cridat: “Jesús, Jesús és el Senyor, i està enmig nostre! D'ara
endavant, res de Francesc, sinó Jesús!”
També ha calat la manera com Francesc,
tot i haver romàs per ara fidel a la doctrina de l'Església en
temes controvertits, adopta la postura de Jesús: rebutja el que
considera un mal, però no condemna el pecador, sinó que li dóna
una mà per tal que s'alliberi del mal i retrobi la dignitat i
l'amor.
Una postura que es reforça per com el papa “confessa”
les seves pròpies febleses- una complicitat que, almenys personalment, m'ha portat de la mà a descobrir noves profunditats. Deliciós el que va dir dissabte davant 150.000 fidels. “La
segona clau de volta és la pregària. Mirar el rostre de Déu, però
sobretot, sentir-se mirats. (...). És el què
experimento davant el sagrari quan vaig a pregar, el vespre, davant
el Senyor. Algun cop m'endormisco una miqueta; això és veritat,
perquè el cansament de la jornada una mica fa que t'adormis. Però
Ell m'entén. I sento tant, tant de consol quan penso que Ell em
mira. Nosaltres pensem que hem de pregar, parlar, parlar, parlar...
No! Deixa't mirar pel Senyor. Quan Ell ens mira, ens dóna força i
ens ajuda a testimoniar-lo”.
Gràcies pel teu testimoni, Francesc. N'estàvem assedegats, d'una tendresa com la teva.
