Una amiga italiana que viu a París es queixa que, cada cop que torna a Roma, els seus amics només li proposen de quedar per anar a menjar junts; no hi ha manera d'anar al cinema, a una mostra o a una trobada qualsevol que no acabi indefectiblement davant d'un plat de pizza. "Stanno sempre a magnà", es lamenta jocosament, adoptant l'accent romà, conegut per l'expressivitat acolorida -o vulgaritat extrema, depèn de com es miri-.
Fa temps que sostinc que la passió per una certa gastronomia és l'autèntica cola que manté unit un país tan divers, però aquest cop n'he tingut una nova prova en el nostre pas fugaç pels paisatges de la Sabina, la zona pre-apenninica al nord de Roma. Ha estat arribar al poble de Casperia i no sentir parlar d'altra cosa que d'una festa que, pel nom, evocava algun ritus misteriós d'origen medieval, com el poble: la "Sagra degli Stringozzi".
El meu italià marit, però, m'apartava aviat de les meves esotèriques fantasies. Els stringozzi, em va mostrar anant a una pizzeria propera, són com uns spaghetti plans, grassonets, artesanals, i són l'especialitat gastronòmica de Casperia i rodalies. I el què és sagrat és reunir el poble durant quatre nits seguides per tal de tastar-los amb pau i alegria. Al voltant de tan elevat esdeveniment es programen altres activitats: una missa divendres al matí en una ermita -amb servei d'autocar inclòs-, un "sant rosari, seguit del tradicional refresc" i, sobretot, "vetllada musical" cada nit.
Hauria jurat que els italians s'han oblidat completament dels plaers del ball -és molt estrany que una festa privada, fins i tot un casament, acabin amb els convidats movent l'esquelet-. Ja hi ha pot haver provisió abundant de vi, limoncellos o noccinos que els habitants del país no es treuen de sobre un exacerbat sentit del ridícul. Ara bé, dona'ls una ració generosa de stringozzi i veuràs què passa. Nosaltres ho vam poder comprovar la nit de dijous: a l'aparcament municipal del poble hi havia muntades unes taules, unes olles enormes i un escenari. A les deu de la nit, amb els stringozzi fent efecte a l'aparell digestiu, desenes de persones es van llençar a ballar plegades cançons tipus Macarena o bé es van unir en parelles per dansar els ritmes més romàntics. Un clima d'autèntica festa major de poble, com a Catalunya, per entendre'ns. En canvi, al cim del poble, els joves van preferir escoltar un meritós grup de jazz mentre prenien aperitius alcohòlics i picaven chips i galetes salades industrials. Resultat: la pista de ball pràcticament buida, i el públic distret i apàtic. Com diria George Clooney: no stringozzi, no party.
2 comentaris:
Aquesta entrada demostra la infinita saviessa del poble italià en particular i mediterrani en general. Ai, els bàrbars del nord... ;)
Puc confirmar que els stringozzi, en versió ragú de carn, cacio e pepe (formatge pecorino i pebre) o pancetta, pecorino e pepe (afegint-hi cansalada) eren espectaculars... :=) Val a dir, Luis, però, en disculpa dels pobles del nord, que la Natura no sempre els ajuda... I què donaria ara per menjar un steak tartare - ara que no el puc prendre!-.
Publica un comentari a l'entrada