El tresor més preuat del món

Mitra gemmada (Corriere della Sera)

El tresor més valuós del món no l'ha reunit ni la família del tsar de Rússia ni la rica Corona d'Anglaterra.  És en mans d'una persona més aviat modesta, el sant patró d'una ciutat avui pudent, deixada i castigada pels governs i per la màfia: Nàpols, la bella i decadent Nàpols. Mitres d'or, robins i maragdes; creus de plata i nacre; àngels de plata massissa s'han anat amuntegant espontàniament als peus d'un bisbe decapitat per les tropes de Dioclecià al segle IV, San Gennaro (sant Genar). Només el collaret que la Diputació de la Capella del Tresor va encarregar per ornar el bust del sant és considerat el més preciós del món. Conté 13 malles d'or massís, 700 diamants, 276 robins i 92 maragdes. Els experts que han pogut entrar a les caixes fortes dels bancs que custodien les peces més importants de la col·lecció han calculat que tot plegat, San Gennaro ha atret al llarg de cinc segles prop de 15.000 gemmes i 21.000 obres d'orfebreria.
Aquest tresor no pertany a l'Església, sinó a la ciutat, i es va anar formant a partir de 1527, quan els napolitans, rics i pobres, van prometre al patró de construir-li una nova i sumptuosa capella si acabava amb tres terribles flagells; la guerra entre tropes franceses i espanyoles, els terratrèmols i la pesta. El sant no els va decebre i els napolitans, generosos, van omplir-lo d'or.
Vists els rèdits de la devoció a San Gennaro, altres s'hi van apuntar: els Anjou, els Borbó, Pius IX, els Savoia...
Aquestes joies, més que amuntegar-se als peus del sant, ho fan al voltant de dues ampolletes conservades amb zel al Duomo (catedral) que conté, diuen, la sang de Gennaro. Una sang coagulada però que tres cops l'any, sembla, es liqua. Poca broma, aquí que ningú gosi riure ni fer cap ganyota escèptica, si no vol que la Camorra li talli el coll com li va passar al pobre Gennaro. I és que si el tresor encara existeix i ningú no l'ha robat, sembla, és per la mateixa devoció dels mafiosos. El responsable del Museu del Tresor que a partir del 8 d'abril exposarà per primer cop a la història, juntament amb d'altres emplaçaments, el tresor del sant ho ha explicat a La Stampa. Un boss de la Camorra va presentar-se-li fa poc, "va entrar, va recórrer el museu, i després va dir: aquí davant jo hi jugava de petit, ningú no tocarà mai el sant ni allò que és seu". Els mateixos estudiosos que durant tres anys han catalogat les obres afirmen: "Ens vam sentir, no sense calfreds, en una mena d'extraterritorialitat protegida durant tot el temps que va durar la feina; el taxista no ens deixava pagar, sempre trobàvem lloc allà on volíem anar".
Em pregunto què en diria de tot plegat aquest màrtir que es va deixar matar pels ideals de Jesucrist quan l'Església no tenia riqueses ni tresors. Potser, si li ho hagueren preguntat, hauria argumentat tímidament que s'hagués estimat més que en lloc de joies, els rics i devots invertissin els seus dinerets a acabar amb la fam, els plors i la set de justícia del seu poble. Que a Nàpols, que se sàpiga, per ara les joies no han donat de què menjar als milers de joves sense feina que acaben sent pasta de Camorra, ni acabat amb la dictadura criminal de les famílies d'onore.