dimarts, 16 de novembre del 2010

Un heroi ignorat

Diu Juan Goytisolo que Incerta Glòria és el millor llibre escrit a la península ibèrica al segle XX. Els catalans, tant nafrats, pobrets, només confiem en la qualitat de la nostra literatura quan algú que escriu en qualsevol altra llengua en parla bé. Igual que expliquem, orgullosos, que el Tirant lo Blanc de Joanot Martorell va ser salvat de la crema de llibres del Quixot per en Cervantes, o que Garcia Márquez afirma que en realitat, la millor novel·la sobre la Guerra Civil no és Incerta Glòria, sinó la Plaça del Diamant de la Mercè Rodoreda (un llibre de moda ara mateix a Itàlia, per cert, ja que va ser votat com el millor llibre de l'any 2009 pels oients del programa cultural radiofònic més important).
Em sembla que va ser Unamuno que va dir que als catalans els perd la estètica, però no és cert. Si fos així, l'autor d'Incerta Glòria, Joan Sales, no seria un quasi desconegut entre la població, sinó que seria un dels nostres mites, com ho va ser un personatge tan diferent com l'avi Verdaguer.
Per què... qui, si no ell, té l'estètica de l'heroi? Aquest noi de casa bona però una mica arruïnada va anar-se'n al front a la Guerra civil i va acabar amb el grau de comandant. Això vol dir que se li va ben pelar el cul de batalles. Només cal llegir les -poques- escenes bèl·liques d'Incerta Glòria per adonar-se que l'escriptor ha estat allà. Només ell pot descriure la bogeria de veure ploure la mort pels quatre costats i, no obstant, sobreviure, a condició d'oblidar els laments dels ferits que no té més remei que abandonar. Només ell pot decidir que no val la pena explicar el patiment viscut als camps de concentració amb què els demòcrates germans francesos van rebre els vençuts republicans -perquè sí, i és que el nostre heroi va compartir aquesta amarga sort amb altres milers de refugiats anònims-. El què li interessa, obsessivament, és saber si tot això té un sentit. L'ha de tenir, perquè l'Absurd és espantós. Els tres protagonistes van a parar tots a aquesta conclusió tot i haver triat camins diferents: el ball sobre l'abisme -el tast del bé i el mal-, la fingida indiferència, la fe bellugadissa. El diari Le Monde -i ja paro de citar- compara l'autor d'aquest llibre "de pàgines superbes" amb Dostoievsky i Bernanos. Però Joan Sales té encara alguna cosa més que el fa únic, admirable. Millor dit, dues. La primera és que va escriure el llibre a trossets: a mida que podia burlar la censura, afegia unes pàgines més. S'enfrontava amb cap descobert a les forces que volien anihilar la seva cultura, el seu poble. I segona: no era el clàssic artista egoista que sacrifica el món per als seus desitjos d'immortalitat, sinó que es va comprometre amb la seva gent. I, en plena dictadura, es va fer editor. Va ser ell qui va saber valorar i editar la Plaça del Diamant de Mercè Rodoreda, fins i tot a risc que en Garcia Márquez la triés a ella i no a ell com a autor favorit. Un tipus formidable. Per què, doncs, el tenim oblidat? Potser el seu error va ser empatollar-se massa a Incerta Glòria amb la presència de Déu, que protagonitza el gruix final del llibre. A Dostoieksvki se li va perdonar la mateixa dèria a Crim i Càstig, però a casa nostra, no ho hem sabut fer. A un rus li ho podem perdonar tot, però a un català... Perquè en temes de Déu, tonto el qui li doni massa voltes. Només faltaria: que els catalans en això ja som grandets i en sabem més que ningú.

1 comentari:

Luis Soravilla ha dit...

El tinc a la cua, per llegir-lo. En alguns cercles, a casa, d'aquells que formen lectors de qualitat, «Incerta glòria» s'està convertint en un (re)descobriment, del que es parla en veu baixa, però es parla molt bé. Això ens mostra que la gran literatura no sap ni d'idiomes ni de fronteres, però sempre pateix la crítica dels ignorants, una raça nombrosa i sorollosa.