Sandra Buxaderas Sans: Enyor d'una festa i admiració per un poble... que és el meu!

dissabte, 25 de juny del 2011

Enyor d'una festa i admiració per un poble... que és el meu!

No és, potser, la coca més gustosa del món, però... quanta alegria porta! Ja tota ella acolorida i festiva, ensucrada i empinyonada. Amb ella el cel s'omple de colors, i els focs juguen amb la fosca a les places i les platges. Bufa una mica d'aire fresc i es cola en tots els jardins i cases, i només troba alegria d'estar junts. És de de la distància que una s'adona que n'és de bonic, malgrat tots els defectes, el seu poble, a qui plau tant de celebrar coses junts, a qui plauen tant les persones: el llibre i la rosa, la nit dels focs, les cuca-feres, els correfocs, els castells, els cremats i havaneres...
Sant Joan en terres catalanes... quin enyor!

P.D. Gràcies a en Manel per la coca virtual, i a la Sònia per deixar-me tastar uns instants de la nit!

3 comentaris:

Joan Calsapeu ha dit...: El català és un animal que s'enyora... per Sant Joan, si més no.

Bon solstici (amb quatre dies de retard)!; 25 de juny del 2011, a les 19:26
Sandra Buxaderas Sans ha dit...: Ui, i com voldràs que no s'enyori, el català! He viatjat bastant, i per ara no he trobat cap poble europeu amb tantes festes populars. I per populars vull dir festes en què cadascú se sent alhora protagonista i alhora membre d'un conjunt, i tants cops l'any. Naturalment que hi ha pobles amb una festa anual molt bonica o florida (a Andalusia, Sicília, Toscana, País Basc). Però així, tantes festes durant l'any tan participatives fora de Catalunya, només les he trobades en altres terres catalanes: País Valencià, Balears... Quines festes més dolces, més comunitàries i boniques!

I parlant de boniquesa, ara acabo de veure unes fotos de la Costa Brava per facebook i, escolta'm, que n'és de bell, el nostre país!

El problema dels catalans és el mateix dels italians; viuen en un lloc tan bonic, on l'individu difícilment se sent sol -a Itàlia, gràcies a la família i amics estrets, a Catalunya, excepte Bcn, la vida al poble i també familiar- que se'ls ablaneix l'ànima i perden embranzida per lluitar per allò que és bo a nivell polític i social. S'acomoden, parlen castellà amb el cambrer, se'ls en refum la discriminació política i financera del seu país si ells poden marxar a fer una paelleta a la platja el cap de setmana o una esquiada a l'hivern...; 26 de juny del 2011, a les 13:46
Joan Calsapeu ha dit...: Ens assemblem molt, italians i catalans. ¿Qui ho va dir, que els catalans som italians desubicats (o desinfomats, o despistats, ara no recordo quin és l'adjectiu)?; 26 de juny del 2011, a les 20:52