dilluns, 30 de gener del 2012

La mort de la creativitat

Gillian Lynne era una nena que no parava mai quieta. La mestra va alertar un dia la mare: "amb aquesta nena no es pot fer res". I la mare la va portar al doctor. Un metge britànic dels anys 30, dels que encara prenia una mica de temps per estudiar cada cas. Va estar una bona estona escoltant les preocupacions de la mamà, després li va dir: "miri, haig de parlar amb vostè en privat". Llavors es va girar, i li va dir a la Gillian: "ara tornem". Abans de tancar la porta rere seu, va encendre la ràdio. Gillian, d'acord amb la seva mala fama, no va estar gens de temps asseguda; es va alçar i es va posar a ballar, mentre doctor i mare l'espiaven. "Aquesta nena no té cap problema; el que li passa és que és una ballarina, porti-la a classes". Pocs anys després, la Gillian entrava al Royal Ballet i esdevindria coreògrafa de dos dels musicals més famosos del món: "Cats" i "El Fantasma de l'Òpera". Ara és una anciana multimilionària.
Aquest és un dels exemples citats per Sir Ken Robinson per explicar com el sistema educatiu mata la creativitat de les persones, perquè està dirigit a crear només bons acadèmics, però menysprea qualsevol altra disciplina. Robinson és un expert multi-premiat que ha estat escoltat per més de 200 milions de persones, ha assessorat diversos governs i empreses i ha escrit best-sellers com "The Element". Un altre reflexió clau: el principal problema del sistema educatiu és que estigmatitza els errors. I només les persones que no tenen por d'equivocar-se poden arriscar-se a fer alguna cosa realment original.

3 comentaris:

Luis Soravilla ha dit...

Doncs sort que la nena no va sortir enginyera electrònica! Perquè el senyor doctor s'hauria quedat sense ràdio! ;)

Seriosament, aquest és un tema molt important, i és difícil de resoldre. M'ha agradat molt la teva entrada.

Joan Calsapeu ha dit...

D'acord, jo ho signo, això. Passa que el problema no és filosòfic, sinó pràctic, logístic. Perquè, quan ets a classe mirant de fer entenedors els pronoms relatius i llavors un alumne s'aixeca i li pega per ballar, i dos o tres més s'apunten a fer la coreografia... què fas?

Sandra Buxaderas Sans ha dit...

Jeje, no vull ni pensar què hauria passat si li hagués desguitarrat la ràdio, Luis.
I és clar que no és qüestió de deixar que els nens ballin en classe de llengua, Joan. Ara bé, potser sí que caldria afegir al CV matèries artístiques ben valorades. És lògic preguntar-se si no estem ofegant els nens, per exemple, amb una enorme quantitat de classes de determinades matèries seguides d'una quantitat ingent de deures que han de fer obligatòriament en arribar a casa (quina tortura!), la major part dels quals va adreçat a que els nens sàpiguen de memòria uns coneixements. De l'escola, per cert, a mi particularment me'n va quedar ben poc! Aprendre com un lloro no em va servir de res! És molt llarg d'explicar però sospito que caldria donar una volta de mitjó a tot el sistema educatiu.