dijous, 3 de desembre de 2009

Això és la guerra

Era enfilat dalt d'una de les branques més altes de les margarites. Un animal horrible, espantós, mai vist. Un cuc marró fosc, d'ulls negres i boca enorme. No era un cuc corrent, llefiscós, normal, sinó una bèstia seca, desafiant, com creada només per a amenaçar, sense cap punt dèbil per a enfrontar-s'hi. Com un avís monstruós. La viva personificació del mal.

Era a escassos metres de la meva mà que recorre les fulles per a extirpar-ne les parts mortes, podrides, cercant de crear vida, i del llibre amb què tracto d'omplir el meu ànim cansat de burocràcies i cops de la fortuna amb una mica d'espiritualitat compartida amb homes que milers d'anys abans van tractar de buscar una resposta a allò que més em preocupa avui i ara.

No m'he atrevit a buscar unes estisores i mirar d'extirpar aquella bèstia infame de les meves margarites. He decidit fer com en els darrers mesos: suspirar, mirar d'aguantar, tancar els ulls i continuar fent, com si res, tractant de gaudir de la mitja hora de sol a la terrassa, l'escàs moment per descansar d'uns mesos agobiants. Sobrevivint al mal, esquivant-lo, fent com si no l'hagués vist.

Però no és així que es venç aquest follet que sembla estar a l'aguait per a fer-te caure, que et complica la vida fins a nivells d'extenuació. Al mal se'l combat sortint a la batalla amb totes les armes, disposat a batre'l, a humiliar-lo. Amb la força del bé, i tant, demostrant que no t'abatrà pas, i que amb el teu ànim triomfant, d'amor cap a les coses que importen, l'abatràs, l'arrossegaràs. Es la guerra. O mor ell, o mors tu.

1 comentari:

Luis Soravilla ha dit...

En tot cas, cara Sandra, pocs arbres hauran tingut tan bon epitafi.

Ailàs, la llibertat... Ens obliga a escollir i a viure permanentment amb allò que no vam escollir.