dimarts, 8 de desembre de 2009

Solitud

La Pola, una velleta de 86 anys, de cabells blancs esvalotats i rebels, ens surt al pas al punt mort d'un carrer, en un poble perdut a les muntanyes, a la regió més desconeguda del Lazio. Amb aquells ulls blaus vius i la cara eixerida, té un aire entremeliat d'eterna nena Pippi Lanstrum. Ens acull al portal i ens conta com una vegada va fer fora dues dones males puces que pretenien robar-la aprofitant que la veien sola. Però ella va fer un gest amenaçador amb el pal d'escombra, i amb aquella mirada antiga, profunda, va esporuguir les covardes. Menys sort van tenir les estàtues de l'església de Valdecupola, que van robar a les dues de la matinada -fins i tot el Jesuset petit amb les mans enfaixades- o el porc recent escorxat i salat que van robar d'un garatge a Varco, el poble del costat.
De sobte, Pola calla. Quina solitud, aquí, diu. Tothom ha marxat. Els joves només venen el cap de setmana. Amb prou feines hi ha un veí a cada cap de cantó.
La solitud pot ser encara més punyent en una ciutat plena de gent, intervé l'Adriano. Ella escolta. Ens mira; ben equipats contra el fred, recent baixats d'una excursió de diumenge al mont Navegna, urbanites que tenen el luxe d'escapar alegrement al camp. Es pregunta si serà veritat que els seus néts que han marxat del poble, han prosperat, han comprat cases confortables, van al cine i reben gent a sopar a casa, se senten sols com a cans enmig aquell garbuig llunyà de gent. Si no faran més companyia, de vegades, la fressa del vent entre els arbres, el bel d'una ovella, el silenci de les muntanyes quan cau el dia i es converteixen en gegants negres, eterns, inamovibles. Toscs i hostils a voltes, però sense falses promeses.

1 comentari:

Sara ha dit...

Quin post mes maco "buxa"!
T'escric ben aviat; mentrestant, una abracada des d'Australia!

Sara