dissabte, 12 de desembre del 2009

Admiració

Sol, tancat en una presó de les acaballes de l'edat mitjana, grillons a les mans. "Desert d'amics, de béns e de senyor, en estrany lloc i en estranya contrada, lluny de tot bé, fart d'enuig e tristor, ma voluntat e pensa caitivada". És Jordi de Sant Jordi (València, ?-1424), poeta que hem deixat diluir en la boira del temps. *
El desconhort que patia era ben material, real, que diríem ara: cavaller de la cort d'Alfons el Magnànim, va entrar a Nàpols amb el monarca i poc després va ser fet presoner per l'italià Francesco Sforza. La imaginació es queda curta per arribar a comprendre la desesperació, la impotència, l'ànsia de sentir passar els minuts i els dies i no saber si s'arribaria mai més a veure la llum del sol, a menjar pa fresc, a acariciar una mà estimada.
En aquesta habitació, neta i cuidada, en què em trobo, penso en aquest home coratjós, que enmig la pitjor brutor humana, és capaç de convertir el mal en motiu d'alçament espiritual.
Vola, l'ànima presonera. I ens deixa dita una lliçó que converteix en vergonya les nostres fatigues i en motiu d'admiració i encoratjament aquests versos:

Eu hai vist temps que no em plasia res
ara em content de ço qui em fa tristura
e los grillons lleugers ara preu més
que en lo passat la bella brodadura.
Fortuna vei que ha mostrat son voler
sus mé, volent que en tal punt vengut sia;
però no em cur, pus hai fait mon dever
amb tots los bons que em trob en companyia

Avui ho podríem recontar, lliurement, així..
Hi havia un temps en què res no m'omplia /ara m'acontento d'això que em fa trist/ i valoro més els grillons lleugers d'avui/ que els bells luxes del passat / El destí se m'ha mostrat capritxós, desafortunat / i ha volgut que em trobi així d'aquesta manera/ però no me'n faig mala sang, no me'n preocupo / perquè he complert el meu deure/ amb tota la resta de gent bona que ara pateix al meu costat

* Raimon ens l'ha rescatat, però. Gràcies...

1 comentari:

servianés ha dit...

Jordi de Sant jordi, una lenga que tant reverta lo mieu Lengadocian.
Adieu siatz