dimarts, 15 de desembre de 2009

Preguntes tancades dins un aula

Una cinquantena de persones tancades en una aula. Una creu i dues pissarres a la paret, i el professor que mira d'explicar la realitat segons Aristòtil. Em pregunto què hi fem, tots plegats, preocupats a saber de la finalitat i el perquè de nosaltres mateixos, quan la nostra vida és breu i finalment, la nostra naixença i la nostra mort no depenen de nosaltres.
Busco una resposta simple. Tinc a la bossa un llibre de 500 pàgines sobre els misteriosos orígens de la fortuna del Cavaliere. Va fer diners gràcies a les inversions de la màfia? Línies i línies amb explicacions sobre la contractació d'un mafiós a la seva finca a Milà, entrevistes a jutges, actes policials. Al meu costat, un noi té també un llibre de 500 pàgines a la seva cartera de pell, i me l'imagino com un dels llibres bàsics del primer curs de filosofia, com la Crítica a la Raó Pura de Kant, o la Metafísica d'Aristòtil, o la Repubblica de Plató. I em dic, ara i avui, què és més interessant per a mi, saber una cosa concreta sobre el món en què puc intervenir, o deixar la meva ment volar cap a preguntes sense resposta?
La meva ànima s'inclina més cap al pensament abstracte, es deleix per preguntar-se perquè sóc aquí i perquè existeixo, però jo sortiré de classe i continuaré amb el llibre periodístic, i ho argumentaré dient que és important actuar ara i aquí. Després, però, maldaré per esbrinar què en pensa Aristòtil de Déu, la natura i l'home llegint fragments de la Metafísica el cap de setmana o a les nits. Dedicar-se plenament a una de les dues coses, però, sembla una quimera. Ara bé, si em dedico només a Aristòtil, no per això tancaré l'argument d'una vegada per totes. Ni tampoc aconseguiré resoldre per mi sola si Berlusconi és o no un delinqüent.
El nostre temps i les nostres forces són limitades, quina és la millor manera de gastar-les?

1 comentari:

Luis Soravilla ha dit...

Cara Sandra, Wittgenstein deia que tota pregunta amaga la seva resposta dins seu, tret de les preguntes sense sentit, que no tenen sentit, evidentment, i no amaguen res. Preguntar-se, preguntar, esbrinar, endevinar, fer deduccions i acceptar la nostra eterna ignorància no et farà més feliç, però et farà més persona. No sé si puc dir el mateix d'Aristòtil, perquè no sé pas si et fa més feliç, més persona o cridar en veu alta on s'amaga Diògenes, que no sé pas si era més persona, més feliç o més què, però era, sense cap mena de dubte, més divertit.