La falta de temps

Em sobta una afirmació del monjo més mediàtic d’Itàlia, Enzo Bianchi, fundador d’un monestir als peus dels Alps. Al llibre “Els camins de la felicitat. Jesús i les beatituds”, Bianchi insinua que compartir riqueses no vol dir només donar diners, sinó també temps, “el gran ídol contemporani”.
Asseguda a les escales d’uns jardins vora el riu Po, absorbint els darrers raigs acariciadors d’un sol ja tardoral, alço els ulls del llibre mentre, a l’aigua, veig lliscar un home en canoa –possiblement, un d’aquells burgesos del club de canoa “Cerea”, que rep el nom de la paraula que s’intercanvien aquests remadors quan s’entrecreuen al Po i que vol dir “hola” en piemontès-.
El temps com a riquesa. L’apropiació del propi temps com a egoisme. Si tenim temps, som rics?
Sóc a Torí per assistir a Torino Spiritualità, un esplèndid festival sobre temes que realment preocupen l’home. He vingut com a periodista, però els diaris no en volen saber res, d’aquesta trobada, perquè el senyor Esperit no és notícia, encara que les sales estiguin plenes a rebentar. Aprofito per entrar en una conferència titulada "Els bancs del temps”*. Escolto la resposta que sobre el tema dóna una teòloga –jove, tenint en compte que aquesta paraula ens evoca una senyora amb arrugues, qui sap perquè-, Laura Verrani: “Donar temps és un esport de risc, un esport extrem”. Perquè practicar la donació de temps és “una experiència límit”, en ocasions. Imaginem que hem decidit que aquest vespre ens dedicarem, peti qui peti, una hora per a nosaltres, perquè ja fa molt de temps que volem tenir un forat per fer-nos una dutxa amb calma, o per caminar pel parc, o per llegir un llibre, o per escoltar música, i just en el moment que entrem al bany o estem sortint de casa o ens asseiem al sofà, sona un telèfon i un amic ens demana que l’escoltem, o apareix l’amic mateix per l’interfono, o els nens es desperten d’un malson i corren als nostres braços. Ens passarà que direm: “quina ràbia, adéu el meu temps”. Perquè "creiem que el temps ens pertany”, simplifica Laura Verrani. I això que, segons recorda, Jesús va dir quelcom que podríem compartir tots: per molts que ens esforcem, ningú de nosaltres pot fer res per allargar un minut el temps que ens està donat de vida. Potser per això, tenim l’obsessió del temps. La vida se’ns escapa. I per això mateix també, donar el propi temps a un altre és un veritable regal, una donació. Una altra manera de ser solidari, si volem.

PD. Paradoxes. Acaba la conferència sobre la necessitat de donar el temps, i quan la moderadora encara no ha acabat de parlar, la meitat de la sala s'aixeca i se'n va, deixant-la amb la paraula a la boca. Bon profit que els ha fet la xerrada!

*Serà que visc en bàbia, però no sabia que “els bancs del temps” tinguessin tanta volada, ni a Catalunya ni, sobretot, a Itàlia. Es tracta d’associacions de persones que ofereixen el seu temps gratuïtament per prestar un servei a una altra persona. Si una mestressa de casa dóna una hora de temps per ensenyar un jove de 25 anys a a cosir –o per arreglar-li directament la cremallera dels pantalons-, adquireix el dret a que algú altre li presti també una hora del seu temps per, posem per cas, reparar-li un endoll destarotat. Gratis, és clar. La moneda de canvi és el temps.