dijous, 8 de setembre de 2011

Variacions gastronòmiques italianes -i casolanes

Hi ha dies en què sembla que no hagis cuinat mai un plat. El marit marxa deixant-te l'encàrrec d'anar al supermercat a comprar alguna cosa per al sopar i no hi ha manera que se t'il·lumini una sola neurona. Res; ni fantasia, ni memòria. La mare, fora d'escena avui. Per sort, tal eixutesa m'arriba una tarda en què he quedat a prendre un gelat amb la Daniela. Ella és una de les moltes dones italianes de la generació dels 30 i 40 anys que no ha patit el curt-circuit de transmissió cultural àvia-mare-filla dels darrers decennis industrials. Li encanta cuinar, i en sap.
De seguida em treu del pou. "Aquests dies, nosaltres vivim a base de tomàquets i mozzarella", comença. Cert. Els dos protagonistes a les cuines domèstiques d'Itàlia a l'estiu. Llàstima que també ho són de la meva: ja n'hem pres amb la pasta del dinar.
No passa ni un segon que exclama: "doncs pollastre al forn"! Amb tal entusiasme, que fa somriure un home guapot, cabells llargs i ulls verds, que es felicita de creuar pel carrer dues amigues embegudes en una conversa cabdal per a tot italià. Jo em decebo una mica; és una cosa molt senzilla, oi? L'he feta fins i tot jo! Però no havia comptat amb les mil-i-una maneres de cuinar-lo. Aquesta és la recepta, d'aire gustosíssim, de la Daniela: "amares d'oli unes llenques de pit de pollastre, i les arrebosses amb pa ratllat, després les poses uns quinze minuts sobre carta de forn, a la safata, a foc mig". Fa una pausa i em diu, amb diplomàcia, tement de no posar les coses massa difícils a la seva amiga clarament neòfita en temes culinaris: "bé, hi pots afegir, com faig jo, diversos ingredients a l'arrebossat: parmesà, all tallat ben petit, pebre i menta o alfàbrega fresca".
Un cop al supermercat, li demano ajut de nou. "I una verdura d'acompanyament?", pregunto mentre m'acosto als carbassons. "Doncs carbassons passats a la paella amb ceba. En tens, de ceba?" "És clar que sí", responc una mica picada: d'acord que no tingui massa experiència culinària al darrere, però una cuina sense ceba, és com una escola sense pupitres. Però m'equivoco de nou. "Ceba tendra?", insisteix ella. M'assenyala uns estranys bulbs blancs, peluts, que crec haver vist entrar a la cuina només ens mans de ma mare el dia que em va explicar com n'és de fàcil de fer una vichyssoise. "Ah, som-hi!" Em declaro preparada per entrar, finalment, al món fabulós i ple de possibilitats de la ceba tendra. No és tan difícil, avui només cal tallar-la a rodanxes, esperar que comencin a prendre color a la paella, i afegir-hi el carbassó. Abans de servir al plat, oli, fulles d'alfàbrega fresca ben picadetes, i altre condiment al gust: vinagre, llimona... o res més.
Arreplego un grapat de figues abans de passar per caixa, i cap a casa. Una espelmeta i uns tovallons de colors, i la nit que es presentava avorrida es converteix no només en gustosa, sinó també en romàntica...

1 comentari:

Joan Calsapeu ha dit...

Sandra, ja ho sé que no ve a tomb, però m'és igual: l'enhorabona per l'arribada de la Núria! (Vist que per aquí van mal dades, almenys reforcem el flanc d'Itàlia.)

Besades!