Morts silencioses

Africans en una Zodiac sortida de Líbia (revista Panorama).

L'agència vaticana Fides informa que, en el que portem d'any, han mort 1.820 persones intentant travessar la nostra estimada mar blava, la Mediterrània. La majoria fugien de la mort i la persecució de diferents dictadures africanes i s'havien embarcat a les costes de Líbia. Havien arribat a aquest país com a etapa del llarg i arriscat viatge cap a l'esperança europea i s'han vist enredats en una altra guerra.
Es més, diferents testimonis asseguren que els homes de Gaddafi en moltes ocasions obliguen aquests africans a embarcar-se en barquetes atrotinades, incapaces de navegar mar endins, per tal que l'èxode de bots que arriben a les costes del nord mediterrani encoratgi els europeus -especialment els italians- a reconsiderar els atacs militars al règim. Encara que només sigui per no haver-se d'ocupar de milers de persones desesperades, en teoria protegides per les convencions internacionals i en la pràctica indesitjables per a nosaltres, guardians bocamolls de la civilització.
Aquest degoteig imparable de morts silencioses rarament apareix als diaris fora d'Itàlia. Els mitjans consideren que un accident d'avió en què moren 200 turistes i empresaris occidentals és de gran interès per al lector, perquè la trompada d'un artefacte que cau del cel és espectacular, i qualsevol de nosaltres es pot imaginar els darrers patiments dels passatgers dins l'aparell. Que 300 persones morin una rere l'altra en dies i dies d'agonia, encegades pel sol, mossegades per la sal, assedegades i defallides, abandonades enmig de la mar, no fa soroll, no dóna espectacle. I com que no són ni turistes ni empresaris, ni tenen una història semblant a la nostra, els mitjans consideren que el seu destí no ens interessa. En una cosa tenen raó, els nostres mitjans: no ens podem posar dins la pell d'aquestes persones ja que una mort tan atroç, senzillament, escapa a tota capacitat de comprensió.