La primera pot semblar estúpida i és del primer dia. La monstruosa riera d'aigua de mar empenyia furiosament cotxes i barques, els estampava contra un pont i destruïa proes i arbres de vaixells que mai van ser construïts per transitar entre cases i lliscar per carreteres. Enmig d'aquest trànsit infernal vaig poder entrellucar un cotxe blanc amb els quatre llums d'emergència posats. No es veia si hi havia algú dins. Em vaig imaginar que no. Segur que la propietària, em vaig dir -era dona, no em pregunteu per què- havia anat a comprar alguna cosa a la botiga i havia deixat el cotxe aparcat en doble fila. Per un minut o dos. El temps just perquè l'enxampés el tsunami. Era una botiga d'una sola planta, inevitablement destruïda, o va tenir la immensa sort de poder pujar encara algunes escales per salvar-se? Però potser ni tan sols aquest gest immediat dictat pel prodigiós instint de supervivència va ser suficient.La segona torna a tenir per protagonista un cotxe, aquest cop amb algú dins i que encara transitava per un carrer davant el mar. Era just l'instant en què arribaven unes ones espantosament negres i començaven a arrossegar tot el que trobaven pel port. El conductor, ¡un home, em dic! potser duia la ràdio posada i va tardar uns quants segons a poder capir el que estava passant. O potser no va ser-hi a temps, ¿alguna ment humana pot digerir un cataclisme? però el peu va prémer compulsivament l'accelerador. El vídeo acabava aquí, just en el moment en que el cotxe, blanc també, s'allunyava de pressa, de pressa, de la primera línia de la mort. Va ser més ràpid el motor o l'ona implacable?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada