dimecres, 16 de setembre de 2009

Els nens de Pisticci

Els nens d'Itàlia són particulars. Quan els visita una càmera de televisió, es mouen amb desimboltura, somriuen càndidament o ben al contrari, adopten una actitud greu, conscients de la responsabilitat en què incorren al parlar a tant de públic. Però, sobretot, no tenen comparació possible quan arriba l'hora d'explicar alguna cosa. Quines paraules mirades, grandiloqüents! Semblen professors davant un micròfon. Escoltant els nens t'adones que alguna cosa encara és molt viva a Itàlia: la tradició oral. I, en especial, la tradició oral lligada a la mateixa tradició, als costums, a les vivències familiars.
"Veniu a Pisticci", diuen nens diversos en un curt programa sense presentació a Rai3, "trobareu, el castell, l'església de Santa Maria del Casale, i les cases del poble, fetes amb sostres de guix i de palla", asseguren sense vacil·lacions. Més convincents encara són al explicar com es cuina una recepta -de pasta, és clar-, tagliatelli ai ceci amb uovo i pepperoncino. "Es fa una massa, ni massa tova ni massa dura, feta de peces subtils", declara sense pestanyejar una petita de vuit o nou anys. Un noiet, líder d'un petit grup, desgrana la recepta gràcies a l'ajudeta a l'orella del saberut de la colla, recorda quan ha de bullir l'aigua, el treball de la farina, la consistència de la pasta. Tots ells miren amb devoció autèntica la iaia que cuina i aplaudeixen amb goig quan aboca la pasta al plat.
La gastronomia quotidiana és un esdeveniment a Itàlia. Hi ha mares -i pares, d'aquí la participació sense complexos dels noiets- que expliquen als petits els secrets de la pasta, que els permeten de remenar l'aigua, que els conviden a veure com tallen els tomàquets o empolseguen el pebrot picant. Hi ha a les famílies italianes moments de celebració festiva per cada posta en escena de la tradició.
Aquí la tradició no és carrinclona, és una font d'aigua viva i autèntica, que diria el capellà del poble.