divendres, 29 de maig de 2009

Tots fora de la Fontana de Trevi

"Vist això, és clar que els catalans no aconseguirem mai la independència", rondina un periodista veterà al meu costat. És mitjanit del 27 de maig i davant nostre, dos-cents caps morenos onegen a les escales de la Fontana de Trevi. Dos minuts abans, les blaves aigües de la Dolce Vita bullien amb quaranta gamberots que saltaven dins, amb les camisetes blaugranes arrapades al cos. Però han arribat els antidisturbis italians i el joc s'ha acabat. "Quatre antidisturbis, i tots fora, no farem mai res", continua remugant l'home, amb un punt de menyspreu o, com se'n diu ara, d'autoodi.
I no obstant, això, la festa de celebració de la Copa Champions segueix. Una festa catalana, d'acord. Tranquil·la, alegre, festiva, familiar. No, no tots som hooligans incapaços de pronunciar la paraula diversió sense un got de cervesa a la mà i el rostre enrogit. Deixeu-me-la dir, aquesta! Tenim els nostres hooligants, sí, però el nostre estil no és aquest.
L'estil català és el que va impregnar Roma durant tot el dia. Una es perdia per un carreró estret del Trastevere, lluny de les multituds, i a qualsevol cantonada sentia un grupet d'aficionats blaugrana bromejant amb un cambrer o una família de passants. D'anglesos, ben pocs. Eren gairebé tots concentrats prop dels seus hotels, als voltants de l'estació de Termini, o asseguts a les terrasses més populars, aquelles que surten a totes les guies. Els catalans també tenien hotels al centre, però havien sentit la necessitat de caminar per Roma, apreciar els seus racons, comunicar-se amb la gent, descobrir-la més enllà del tòpic. I serà perquè jo també soc catalana, però em sentia encantada de sentir aquesta gent passar per sota la finestra de casa de la minúscula Via della VII Coorte mentre jo era enfebrosida de feina. Es més, gairebé diria, ofegant el nostre afinat sentit del ridícul i oblidant la nostra secular auto-ironia, que em sento orgullosa d'haver-me criat en un poble... que no és mesell i prou, com comentava l'exasperat periodista, sinó on també són valors predominants la curiositat, la companyonia, el sentit del bon viure. Com a marca catalana... no està gens malament! Ai, que torna l'auto-ironia, deixem-ho...