Els botxins de Déu

Calàbria és una terra condemnada, castigada. Abandonada al llarg dels segles per les ànimes millors, vençudes per la ferotgia d'una vida de pasturatge entre altes muntanyes. Fatigades de caminar amb el pit descobert a la feridura del llamp, un risc cert però preferible als perills que desembarquen de la mar. Calàbria és la història d'una derrota: els seus pobladors han abdicat, han deixat que els més forts i implacables la dominin. Per això és aquí que ha nascut la màfia més perillosa d'Europa. Només un grapat d'herois intenten capgirar la història. La gent comú, l'autèntica protagonista del canvi, encara no ha despertat del malson.
Hi ha qui s'explica el malefici furgant en els pecats comesos pels rebesavis. N'hi ha un de capital: haver matat nogensmenys que el personatge més adorat: Jesucrist. Haver estat els culpables materials de l'assassinat -prou sabem que els instigadors morals van ser els alts càrrecs del Sanedrí jueu-. I és que van ser calabresos els soldats de l'Imperi Romà que van cenyir el front amb una corona d'espines i van clavar el ferro a les mans i els peus de l'home bo, va ser un calabrès qui li va traspassar el pit amb una llança.
Almenys, això conten els mateixos calabresos, amb el llibre d'història a la mà. Recorda l'escriptor Mimmo Gangemi que en temps de la mort de Jesucrist, els soldats romans desplaçats a Palestina eren els de la legió anomenada Decima Fretensis. El número 10 era un homenatge a la mítica companyia de Juli Cèsar. I Fretensis vindria de "fretum", en referència al "fretum siculum", com era anomenat l'estret de Messina. Per si hi havia cap dubte -alguns sicilians asseguren que van ser ells els membres de la sacrílega legió- el periodista Aldo Varano m'explica un altre argument: eren calabresos els soldats romans destinats a les labors més desagradables, és a dir, la tortura i la crucifixió, com a càstig per haver-se aliat amb els cartaginesos en temps de la Segona Guerra Púnica.
Sigui història o llegenda, és només expressió d'un sospir per les desgràcies d'una terra. Però els calabresos farien bé de buscar els seus mals en altres orígens. Perquè, ben mirat, si els seus besavis van ser els botxins de Déu, llavors també van ser clements amb el crucificat en el moment del màxim patiment. Va ser un soldat de Calàbria qui, en sentir el crit de desesperança del Crist, el moment de dubte en aquell Déu que predicava -de dubte d'ell mateix, a la fi-, se'n va apiadar abeurant-lo amb una esponja amarada de vinagre. I també va ser un soldat calabrès qui va exclamar, admirat, en veure com s'esquinçaven els cels quan el sofrent va expirar: "és veritat: aquest home era Fill de Déu".