I per què no ha de ser possible, quedar-me aquí? Aspiro les imatges de bellesa com aquell qui ensuma a fons un perfum per recordar-ne l'olor. Vull fotografiar una casa que sobresurt de la muralla, noble i bella, perquè en l'era de la imatge digital ja no em sé refiar de la memòria dels ulls. Allò que no té fotografia no existeix.
Els xiprers i els faigs en flama, alterosos, trenquen l'ondulació dels camps perfectament ordenats des de segles. El sol i la fresca de la tardor han daurat la vinya. Aquests arbustos flonjos i baixets, mal agraciats, donen un dels fruits més saborosos per a l'home. Com les companyes en aparença disgraciosa, les oliveres de troncs torçuts i fulla grisa i morta, que ara, amables, deixen que els homes les bufetegin i enredin en xarxes per depredar-ne la minúscula drupa.
Ja s'entén perquè Jesús parlava tan de la vinya: la humil planta que es fa senyora dels camps. Que il·lumina i embelleix la campanya a la tardor, però només en companyia d'altres. Que és vulnerable i indigent: necessita ser treballada, estimada, per a florir en plenitud. I que posa tot l'esforç no en estendre troncs i fulles per adquirir una estampa dominant, sinó en produir un fruit que alegrarà el cor dels homes. Tanta abundor, bellesa i generositat neixen d'un arbre esquifit i ploraner. Benaurat plany.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada