Li han fugit els colors, no la vida

És una de les pintures més impressionants de la Galeria dels Uffizi. I això que és pràcticament monocroma i competeix en una sala de grans teles de mestres europeus del Renaixement. Una descoberta, la Lamentació sobre el Crist mort de Giovanni Bellini (Venècia, 1430-1516).
El Crist, més que mort, sembla en ple èxtasi espiritual, com preanunciant que no ha dit la darrera paraula, que el que ha de venir serà molt millor. Els personatges al seu redol són tan vívids i expressius, tan ben dibuixats, que l'escena sembla real, només que contemplada des d'una finestra polsosa. La mare de Déu recorda una sòbria camperola castellana, la Magdalena ha perdut bellesa corporal de tant de de plorar, però el sentiment encès és bell i atrau l'atenció viril i la compassió d'un dels planyents. El jove Joan, més contingut, recorda un d'aquells joves romans bohemis que atrauen mirades femenines guitarra en mà; un tipus d'italià que sembla perpetuar-se en el temps i en la joventut des de fa ja dècades, des dels anys seixanta, i que no acaba de morir mai -serà real o és que Apolo ja fa anys que va deixar l'Olimp, enamorat d'una Vespa?
Hi ha pintures contemporànies més famoses, com les del gran Sandro Botticelli, que ens encantaran sempre. Però mentre que la bella Primavera no deixa de ser l'encarnació d'un somni alegre, immòbil en el nostre record, la Lamentació de Bellini és una tela que es mou davant els nostres ulls; que cada cop que la mirem ens diu alguna cosa nova. A aquest quadre li han fugit els colors, però li sobra vida.