divendres, 6 de febrer del 2009

Déu existeix perquè és bo?

Una amiga em va dir un dia que, després de la terrible desgràcia de perdre un fill, no podia creure en Déu. I volia saber perquè jo (crec que) crec.
Em semblava agosarat respondre a una persona que ha patit tant el mal en aquest món. Però ella em preguntava sincerament. Vaig aventurar que potser la desgràcia no és eterna, i un dia tu retrobaràs al Cel el teu ésser estimat. El mal, doncs, no és tal mal. Només ho crèiem, però no era veritat.
El mal, però, continua turmentant la fràgil humanitat, alguns dies és ben a prop meu, i entenc que una resposta així sembla de conte de fades. Hi ha d'haver encara més respostes.
Llegia avui una disputa entre Sant Tomàs d'Aquí i Averroes sobre si el món va ser creat per Déu a partir del no-res, o bé el món és etern, sense començament ni final.
Què en penso jo? Em dic. Aquesta és una qüestió tan difícil que sempre l'havia deixat per impossible. Va, pensa-hi. Imagino una mena d'univers obscur... un cel negre sense estrelles...què difícil és pensar en el no-res!
I Déu? Qui l'ha creat, a ell? L'eterna pregunta.
Llavors... òndia, quina meravella, no? Perquè mentre m'esforço a pensar en l'obscuritat, constato no obstant la verdor del meu petit i anàrquic ficus benjamí, que llença les branques en totes direccions sense harmonia ni direcció, esbojarrat, personalíssim, i em dic que quina meravella tot plegat. Que jo ara sigui aquí, morta de son, en aquest sofà. I tot existeixi al meu voltant.
És una meravella sentida altres vegades, però avui era quasi com la primera vegada. Quina meravella, un Déu així. Un Déu que s'ha posat a fabricar planetes, persones, plantes. I si no hi hagués Déu, és tal la meravella del món, que si no l'hagués fet Déu, seria igual, seria el mateix. El món existeix, i això ja de per si ja és diví.
Es més. Tot el què existeix, és tal meravella, que neix un fill i ens n'enamorem. És un miracle tan gran, que admetem que potser Déu existeix.
Però mor el fill, i Déu deixa d'existir.
Perquè?
Déu només desapareix per les coses dolentes del món?
I les bones? Qui les ha fet?
Qui ha creat la meravella de l'altre fill de la meva estimada amiga?

1 comentari:

Unknown ha dit...

I si la vida terrenal és només una espurna de temps entre dues eternitats? Potser per això no tenim prou perspectiva per veure el conjunt des d'on venim fins on anem. Ho mirem massa des de dins de l'espurna.