Inesperat pintor holandès al Vaticà

Diuen que la tramuntana tot ho neteja. A Roma, més aviat, fa de pintor. Travessava corrents la plaça de Sant Pere fa uns dies, maldant perquè els tacons no quedessin empresonats entre les llambordes, i em vaig quedar, de sobte, clavada, amb les cames quasi separades per la gambada. Vaig oblidar per uns segons que l'oficina de premsa vaticana, sempre tant atenta a les necessitats contemporànies, tanca a les tres en punt de la tarda, just quan els diaris comencen a enfervorir-se, i em podia quedar sense la recercada felicitació del Papa amb la imatge escultòrica de la Sagrada Família que ha de donar la volta al món aquest Nadal. Però em trobava impel·lida per una necessitat encara més urgent. Determinar què havia canviat al meu paisatge.
Em trobava al Vaticà? Era tan diferent, avui. A la carregosa façana blanquinosa, algú havia pintat uns arcs a banda i banda. Devien haver estat allà sempre, però per primer cop mostraven, alegres, un paisatge dibuixat al fons. Les finestres de casa el Papa eren tan brillants que per uns moments em va semblar veure estrelletes de purpurina enganxades pels nens d'una escola. I la via de la Conciliazione s'havia tret l'abric gris i i s'havia posat el vestit estiuenc d'un poblet nòrdic. Les casetes de coloraines, els pins gegants verdíssims, les branques despullades del fons del carrer, a l'alçada dels ponts sobre el Tíber, apuntaven cap a un cel de núvols gloriosos, com en un paisatge holandès. Diu sant Mateu que cal estar sempre atent perquè Déu et pot sorprendre en qualsevol moment. També Roma pot oferir inesperades revel·lacions de bellesa. No es pot badar mai, ni tant sols un dia gelat de desembre.