dimarts, 20 d’octubre de 2009

Roma es desperta

Ja sé que és una obvietat, però no hi ha res de més deliciós que una ciutat quan es desperta. La llum és suau, però el fred dóna brillantor als geranis del balcó acariciats pel primer raig de sol. Al semàfor etern de Lungotevere, els vianants que s'hi apiloten mostren en aquests instants la personalitat, la filosofia de vida. Hi ha qui aprofita per fumar una cigarreta, apartat de la calçada, altres sembla que es vulguin tirar a sobre dels cotxes, impacients. Els arcs del ghetto, encara en ombres, són grisos, i es fa visible la porqueria dels carrers. Però els nens entren a l'escola i travessen rabents la porta, els pares i mares s'apleguen amigablement per a un primer cafè, un veí s'ha deixat la porta oberta i els graons, antics, de pedra, s'enfilen cap amunt, muts testimonis de les generacions que s'hi han enfilat. S'obre la porta d'un bar i s'escapen de dins el tintineig de les tasses llençades a gran velocitat sobre la barra. Un grup de cinc joves vestits de negre creuen la ciutat a bon ritme. Els segueixo, segura d'haver trobat els meu cicerone. I sí, els vaig esbufegant al darrera per arribar a la classe de la Pontifícia Universitat Gregoriana el segon abans que soni el timbre d'inici de la classe. Els capellans volen sobre les escales inacabables. Que després diguin que qui es dedica a l'esperit no pot tenir una natura vivaç i la velocitat del vent.