Fragàncies

He saltat de l'autobús i he fet un càlcul: avui em podia permetre de desviar-me 50 metres per trepitjar un altre món. El que neix i mor cada matí al carrer Giovanni Battista Niccolini.
Si aconsegueixo arribar-hi a la una, quan tot just és a punt de desaparèixer, ja és un triomf. Des que giro cantonada ja no sento el pes de l'ordinador i els papers a l'espatlla ni penso en la muntanya de feines pendents: ja només som el mercat i jo. M'és igual que les primeres parades siguin aquelles tan horribles -però pràctiques- de perfumeria i electricitat barata. El meu amor és incondicional. Els ulls del cor van quedar encegats el dia que, passejant, vaig endinsar-me en aquell paradís de verdures i fruita sota els arbres. Era la fi de la tardor, la llum era suau i es colava sense esforç pels arbres que ja perdien les fulles. Em vaig asseure a la vorera negra, respirant-ne únicament l'atmosfera irreal, de figuretes sense pressa, de venedors amables que enfonsen les mans entre enciams i tomàquets. Un ventijol lleu semblava capaç d'emportar-se d'un moment a l'altre tot l'escenari i jo amb ell.
Els arbres han quedat nus i han tornat a germinar els brots, però la màgia és intacte. Avui el meu venedor favorit -o forçat, és dels darrers a tancar- m'ha rebut recordant els dos gols del Barça al Madrid. Fa bingo. Li dic que avui començarem per les olives verd fosc, dolces, gegants. Si ja sé que al darrer moment acabaré caient en temptació, més val donar-li la benvinguda d'entrada. Però llavors una nova delícia reclama la meva disposició d'ànim condescendent: un perfum en forma de maduixa. Em diuen que són de Terracina, l'orgull de la regió. No recordava que les maduixes, a les botigues de les places de Gràcia, tinguessin cap mena de fragància. A quarts de vuit del matí, però, havia llegit un article perfecte per a la gent de ciutat informant que les maduixes maduren a l'abril. Així que aquestes són acabades de collir i a més, de ben aprop, de dalt dels turons que sotgen el mar d'Heracli i d'Ulisses. L'urbanita que sóc pren encara un segon paquet i se'n va somrient a casa, segura d'haver-se endut un tresor.