Una lliçó italiana

Trobo en un cartonet tres paraules escrites a mà: "Essencial, púdic, moral". Els tres adjectius amb què un conegut professor universitari acomiadava fa poques setmanes un company, mort a poc més de 70 anys. Les havia anotat, corpresa, en un funeral extraordinari. El taüt era a l'aula magna de la Universitat de Roma, la Sapienza, i hi havia tanta gent que no hi havia prou cadires i vaig haver de seure a les escales. Un darrera l'altre, nombrosos professors, companys, alumnes, amics, familiars, rendien homenatge a la persona però, sobretot, a una actitud de vida: generositat, entrega, sentit del deure, ambició de conèixer en profunditat. I per sobretot de tot, el desinterès personal en benefici d'una cosa més gran d'un mateix: la comunitat humana.
Em trobava allà perquè el difunt era pare d'una amiga meva. Aquell dissabte assolellat, a les onze del matí, em vaig topar, inesperadament, amb l'altra cara d'Itàlia, la que no surt als diaris i les notícies sobre la màfia o sobre Berlusconi. L'Itàlia decent. L'Itàlia honrada. L'Itàlia del treball ben fet, la que no es conforma amb qualsevol cosa, la què creu en l'home i les seves possibilitats i els seus deures. L'Itàlia que acut en massa a acomiadar un professor perquè havia destacat en tres virtuts que tots els presents pretenien honorar. Que aplaudeix l'exacte contrari a la superficialitat, a les ganes de guanyar amb poc esforç, a la voluntat de destacar per donar-se importància, o a la temptació de fer qualsevol cosa en el propi benefici. Allà es venerava l'essencialitat, la pudícia, la moral.

p.d. Tres ensenyaments, en canvi, són els què les filles del professor agraïen al pare. Haver-los transmès confiança en elles mateixes, mètode, i autocrítica.